Dues fotografies i un informe

Santiago Ramentol

Tinc davant meu dues fotografies. La primera mostra Joan Pau II, ja vell i atrotinat, amb actitud afectuosa envers Marcial Maciel, fundador dels Legionaris de Crist, depredador sexual, pederasta, acumulador de riqueses, plagiador de llibres, facinerós i malfactor. Li posa la mà dreta al front com a fill estimat. És com una benedicció.

macielMiro si aquesta actitud respon a la manca de lucidesa d’un home ja vell, decrèpit i, potser, dement. I no. Rescato una foto de molt abans, quan Joan Pau II era un papa d’èxit multitudinari (Juan Pablo segundo te quiere todo el mundo), de perfil jove i diria que esportiu, i observo la mateixa imatge, potser encara més afable, amb un mig somriure sorneguer, com dient: “Aquest és el meu home d’església”. Consulto el mostrari de frases i en trobo una que presenta Marcial Maciel com un exemple per a la joventut.

Era l’època, recordem-ho, en la qual Paul Marcinkus,  en el seu dia guardaespatlles de Pau VI (li deien El goril·la), capo de l’Institut per a les Obres de la Religió (més conegut com a Banc Vaticà), membre de la lògia maçònica P2 (nom codificat: Marpa), arquebisbe d’Horta (fictici) i cardenal amb Joan Pau II, passejava el seu poder pels jardins del Vaticà i sopava als restaurants luxosos de Roma, acompanyat de financers, espies i mafiosos. Però aquesta és una altra història.

Els testimonis sobre els abusos de Maciel van arribar de forma oficial al Vaticà l’any 1997. Molt abans, ja circulaven acusacions greus que la Cúria va tapar. Joan Pau II va morir l’abril del 2005 (recordem-ho: santo subito) sabent el que havia succeït. L’any 2006, Benet XVI va tancar la investigació, per respecte, segons va dir, a l’edat avançada del pare Maciel, i el va invitar a retirar-se “a una vida reservada d’oració i penitència”. Maciel va morir, amb pau i tranquil·litat, a Jacksonville, Florida (Estats Units) el gener del  2008.

cardenalLa segona foto em trasllada a l’any 1983. Recordo, com si fos ara, aquell moment atordidor. Un recentment anomenat Papa Joan Pau II és rebut a l’aeroport de Managua per les autoritats sandinistes, entre les quals figura Ernesto Cardenal, sacerdot, escriptor, poeta, lluitador en favor dels aborígens, impulsor del cooperativisme, teòleg de l’alliberament, ministre de Cultura. Joan Pau II, davant de les televisions de tot el món, en actitud hostil, esbronca i humilia Ernesto Cardenal (somrient, de genolls) pel fet de barrejar religió i política. No va acabar aquí l’esperit de revenja: dos anys després, Cardenal fou suspès a divinis. Em crida l’atenció això de la barreja de religió i política, venint del Papa que va confondre permanentment la religió i la política d’alts vols, inclosa una estreta relació amb la CIA, tal com va revelar el periodista del cas Watergate, Carl Bernstein, i va confirmar el mateix vicedirector de la central d’intel·ligència, Vernon A. Walters. Però aquesta és una altra història que també explicarem.

Podria tancar aquí el meu comentari. Res més a dir. Després de 26 anys de regnat absolut amb deliris de grandesa, el pitjor Papa va deixar la pitjor herència: una església trencada, dominada pels sectors més ultradretans, on els pederastes eren convidats paternalment a canviar de parròquia, mentre el catolicisme més compromès era anorreat i destruït.

Porto a col·lació aquestes dues fotografies, perquè no entenc la sorpresa de monsenyor Silvano Tomasi, representant de la Santa Seu davant les Nacions Unides, en llegir l’informe de la Comissió dels Drets dels Nens de l’ONU, que acusa el Vaticà d’haver deixat sols els infants en mans de sacerdots pederastes. Un Papa que beneeix repetidament un pederasta i fundador d’un moviment presentat com a avantguarda de l’Església; un altre que el condemna a la reflexió i a la penitència i manté viva tota l’organització sense dissoldre-la d’un cop de ploma; uns bisbes i uns cardenals que amaguen “els pecats” dels seus sacerdots i els canvien de parròquia, on continuen practicant els seus instints perversos; un cardenal (Cañizares) que creu que tot és una campanya mediàtica planejada i així successivament… Desenes (potser centenars) de milers de nens i nenes abusats, milers de sacerdots implicats, milers de còmplices silenciosos, milers de còmplices que avui encara callen, milers de clergues que no han demanat perdó des dels seus púlpits, milions de dòlars en compensacions. Tant de mal… i ara parlen de sorpresa?

Però el tema mereix un parell de reflexions més. Alguns bisbes han adduït que, d’acord, tot això està molt malament, però que a l’Església catòlica no hi ha més pederastes que en altres sectors de la societat. Admetem-ho. No sabem massa d’on surten les xifres ni tampoc entenem per quins set sous han de coincidir aquests percentatges. Però, acceptem-ho. Esperem i desitgem que no hi hagi el mateix percentatge de travestits, de sàdics, de fetitxistes, de necrofílics, de maltractadors i d’assassins. L’argument de l’equivalència cau pel seu mateix pes, quan es tracta de persones que es presenten com a seguidors de Jesús, intermediaris amb Déu, i es passen el dia donant lliçons de moral als altres.

D’altres jerarques ben situats sostenen que ja s’han pres mesures correctores, que “las cosas de palacio van despacio”, que el Vaticà ha constituït una comissió ad hoc i ha donat ordres taxatives de col·laboració amb la justícia, que cal anar en compte per no trepitjar alguns ulls de poll i altres excuses més o menys pintoresques. Deixem de banda allò de “si algú vol que res no canviï, cal crear una comissió”. La realitat pura i dura és que, com sempre, Roma arriba massa tard i sota pressió.

Com és possible que, durant dècades, cap jerarca alcés la veu recordant que la pederàstia era un dels pitjors crims? No ho dic jo. Ho diu el mateix Jesús, amb les paraules més dures que se li van sentir. Com pot ser que aquells que diuen llegir l’Evangeli cada dia i seguir els seus preceptes hagin callat i callin? Com pot ser que no hagin demanat públicament perdó i no hagin posat en tela de judici tota aquesta estructura jeràrquica i cèlibe, que ha permès aquests crims?

Dedico aquestes preguntes a aquells que estan preparant les maletes per anar, sol·lícits,  a Roma quan Joan Pau II sigui proclamat sant, al costat de Joan XXIII. Serà un nou menyspreu per a tantes víctimes innocents. Serà l’última humiliació per a l’esperit del Vaticà II, ultratjat i enterrat des de fa anys. I serà un insult a la intel·ligència universal.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *