Desarmar els inferns

Aquest és el títol del quadern 207 de Cristianisme i Justícia. Porta el subtitol “Practicar la noviolència de Jesús avui”. L’autor és Joan Morera Perich.

El text m’ha captivat des de les primeres línies, on planteja aquesta pregunta: “Realment és veritat que les dues úniques sortides [com a resposta als inferns] són l’acció/reacció o el silenci submís? En aquest quadern explico la tercera via de Jesús”. És una pregunta que m’inquieta de fa temps i que, davant la violència en què vivim submergits, no sabia respondre de manera coherent i raonable. Aquests comentaris m’han ajudat a fer-ho.

Només una ullada sobre l’argument. A “El mirall de l’autosacrificat per als altres” comenta els quatre cants dels Servent de YHWH a Isaïes (capítols 40-55). A “Desobeir per excés”, el fragment de Mateu 5, 38-42, el nucli més dur de rosegar i més difícil de pair de l’Evangeli. A la conclusió, ”Fonaments per a una noviolència cristiana avui” proposa unes estratègies molt concretes.

Un paràgraf potser resumeix tot el recorregut: “Exploro la tercera via de Jesús, que escapa a la comprensió de les altres dues opcions. Una via que exigeix lucidesa i creativitat, fe i constància. Certament, és més difícil i compromesa que prémer el gallet (signifiqui el que signifiqui) o que callar, aguantar i fugir. L’audàcia de l’apòstol detectarà aviat que Déu cerca incansable recuperar la persona, no destruir-la. Encara que hagi de morir en l’intent”.

M’ha captivat per dues raons. En primer lloc, perquè contradiu el que anomena “mite de la violència redemptora”, la convicció que la violència contra el malvat ens redimeix o salva de la seva maldat; que la pau s’aconsegueix atemorint l’enemic i preparant armes més potents que les seves. És un raonament que, des de menuts, és constantment inoculada en la nostra societat a través dels mitjans, arts, literatura i tota mena de recursos… fins que la donem per suposada. I suggereix el primer pas per anul·lar-la: “saber que aquest mite parteix d’una fal·làcia (el món no és ordenat ni absent de mal gràcies a la destrucció d’enemics, sinó gràcies a la seva integració) és el primer pas per desarmar els inferns que tota autoritat poderosa estableix per la força. Dóna una llibertat interior extraordinària. Som lliures per contemplar críticament les decisions, lliures per desobeir, perquè el sistema opressiu només es pot mantenir quan la majoria hi dona suport”.

La segona raó és que m’ha ofert la clau precisa per entendre la crisi permanent que vivim els cristians i les esglésies. Hem concentrat tots els esforços a bastir un culte exuberant i encotillat i ara  lamentem que el castell de cartes s’ensorri i es vagi amagrint en un declivi imparable; que els temples es buidin i que cada vegada més gent s’allunyi dels sagraments. També lamentem la manca de referents engrescadors. Però ens costa de reconèixer que el fracàs del cristianisme rau precisament en el fet de no haver assimilat i viscut sincerament el nucli dur de què he parlat. Pel que fa als referents,  hem exalçat el testimoni de molts sants actuals (Óscar Romero, Pere Casaldàliga; Ellacurria i companys, Joan Alsina, Quim Valmmajó…), però ens hem limitat a fer això, a posar-los a l’altar. No hem estat capaços de seguir les seves petjades, d’abraçar amb entusiasme aquesta no violència de Jesús, de deixar regnar YHWH en les nostres pròpies vides, per tal de redimir el malvat, esdevenint Servent  per als altres, de desarmar els inferns amb l’Amor que Jesús vol encomanar-nos.

Lluís Costa

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *