Des de la parròquia de Santa Anna: crònica d’una visita

El Papa Francesc ens deia fa uns mesos que les esglésies a on s’apleguen comunitats vives han de tenir les portes obertes; altrament, no són més que Museus. La comunitat de la parròquia de Santa Anna, ben a prop de la Plaça Catalunya i de la Rambla, ha estat atenta a aquestes paraules i ha obert  les portes de l’església les 24 hores del dia, oferint aixopluc i aliments a persones que no en tenen. S’hi pot anar a resar, és clar, a tenir una estona de recolliment i de silenci, a descansar una estona, com a totes les esglésies que estan obertes en hores sense culte; però també a esmorzar, berenar i sopar amb persones que no tenen mitjans ni casa i que s’hi acosten per passar una estona calents i acompanyats.  Hi ha llistes obertes per a que les persones que volen ajudar voluntàriament s’apuntin en els diversos torns que cobreixen les 24 hores del dia.

Una llarga taula instal·lada en una capella lateral ens acull a tots: als que venen a les hores dels àpats a menjar, els que hi passen el dia perquè viuen al carrer, els joves o no tan joves que fan música o que demanen caritat pel carrer,  als voluntaris que s’ocupen de repartir brou calent, cafés amb llet o te,  entrepans o alguna menja especial que arriba de tant en tant… Tots s’hi asseuen.  Els gossos que sovint acompanyen als ‘sense sostre’ també són ben rebuts a Sta. Anna i  fan més amical i casolà l’ambient.

La parròquia administra i gestiona les dues activitats (el recolliment i la pregària al temple, el menjar en companyia )  i ambdues s’ofereixen a tothom amb tota normalitat. 

Hi vaig anar a donar un cop de mà, disposada a treballar junt amb els altres voluntaris Però em va sobtar que les responsables  (n’he conegut dues,  la Miroslava i la Victòria Molins) em diguessin que el més important és seure a taula i parlar amb les altres persones que s’hi asseuen i hi mengen. He de dir que amb això no hi comptava ; em feia més aviat vergonya, tenia por de no saber què dir.  Però  no va ser així; quan, al voltant de la taula, ens hem donat a conèixer i ja tots tenim nom propi, la conversa flueix, hi ha tantes històries per compartir i tantes ganes de parlar-ne, que només cal escoltar. Sents ara que cada persona és (som) membre d’una família, d’un país que alguns han deixat fa temps, ha tingut amics, pateix pel futur, s’estima i cuida el (poc) que té. Tant se val si les històries no són una crònica exacte del que va passar,  si han estat reconstruïdes en una memòria personal més a menys malmesa: són profundament humanes i en elles t’hi pots reconèixer.

És una experiència que marca; ara es fa més difícil passar a la vora de les persones que demanen pel carrer, les que estan assegudes a les cantonades i que ja són fixos en el nostre carrer, per por de veure-hi la Tina, en  Josef, l’Andi….

Poder seure a taula i escoltar aquests bocins de vida que fins ara em mirava de lluny és un regal que cal agrair a la comunitat parroquial de Sta. Anna. Agraïm seure a taula i compartir generosament el nom, la història, les pors… que mostren uns panorames humans molt diversos i colpidors, que ens agermanen i interpel·len.

Com ho hem de fer, a més de seure a taula i menjar junts, per no oblidar que aquestes persones són els nostres conciutadans?  Com ho hem de fer, per combatre les estructures polítiques, econòmiques, socials, que marginen a tantes persones i les arraconen?  Seure al voltant d’una taula, en el si d’una comunitat amatent que s’aplega entorn d’una església que podria ser només un  Museu  (és una joia arquitectònica, amb una història que arrenca del segle XII)  però que ha obert les portes per acollir, fa plantejar preguntes; ara cal trobar les respostes

Mercè Izquierdo

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *