Creure, un projecte humà

Mercè Izquierdo

Em preocupa la descreença en què visc, ho he de reconèixer. Perquè gairebé tothom, al meu entorn, es declara incrèdul. Per això torno a parlar de la creença, de creure.

Em preocupa que l’anomenada ‘modernitat líquida’ (postpostmoderna) esdevingui un viure en l’arbitrarietat, en la individualitat, en el sense sentit… i que impedeixi a molts joves prendre’s seriosament el seu propi futur. Es veuen a punt del desastre (nuclear, ecològic, econòmic), no pensen que la seva manera de viure pot influir en una evolució a milers d’any vista del planeta Terra i de l’espècie humana que en forma part. I em sap greu; hauríem de retornar-los el futur al qual tenen dret.

Moltes d’aquestes persones que declaren ‘no creure’, que estan compromeses en tota mena d’activitats solidàries, generoses, creatives… comparteixen aquesta mateixa preocupació per construir un diàleg entre les persones que esdevingui un compromís de futur. Però veig com s’esforcen a demostrar que, per això, no cal creure en cap dogma, que sense religió es pot ser plenament humà. Busquen en les ciències cognitives, en la sociologia, en les ciències… el sentit de la vida que abans es buscava en la religió. Creuen que la bondat, el coneixement i la bellesa proporcionen vivències que es poden compartir i que, en fer-ho, ens reconeixem humans… i això és tot, és suficient per viure una vida plena. Déu no hi és, no fa cap falta.

Em costa entendre-ho, però ho intento.

Quan el papa Joan, ja vellet, va convocar el Concili, va salvar l’Església ‘in extremis’: era imprescindible un gest que cridés l’atenció sobre la necessitat de posar-se al dia, de connectar amb un món que ja havia fet seves algunes de les utopies cristianes i, per dir-ho d’alguna manera, les havia ‘naturalitzat’…i que ara necessitava un altre llenguatge per parlar de Déu. Des de llavors, l’Església ha avançat poc, poquíssim, per fer entenedor l’evangeli amb el llenguatge actual (tot i que la lingüística ha estat la gran ciència emergent del segle XX!) i no ha sabut incorporar el millor del nostre temps: la democràcia, la igualtat home–dona, la diversitat de funcions en la vida d’una comunitat oberta a persones diferents però amb uns mateixos drets. Potser tot això explica que aquells que haurien hagut d’executar les directrius del Concili s’hagin fet ‘creients laics que no es reconeixen creients’, compromesos amb un projecte humà (que inclou recerca de noves formes d’organitzar la societat, l’economia, la relació entre les persones) però sense Déu…sense Església; pitjor, no en volen sentir parlar.

Aquesta opacitat respecte de Déu d’un humanisme generós i compromès, que busca justícia social, no és el que buscava Joan XXIII quan va convocar el Concili. Què ha fallat? No serà que hi ha en tot això un missatge que no acabem d’interpretar, que potser ens orienta cap a noves maneres de parlar de Déu? Com que tot això afecta ja tres generacions postconcili, val la pena de pensar-hi.

Mirem-ho amb optimisme. Fa il·lusió que tanta gent, i no només els cristians, es comprometin en els drets humans, en projectes humanitzadors com podria ser, per exemple, el moviment del 15 M. Segurament hi és, l’Esperit, en aquests projectes i treballa en el silenci, avorrit de paraules en què no es deu reconèixer; potser hem fet servir el nom de Déu quan no tocava, ens hem omplert la boca de paraules buides ja de significat (tan solemnes que ni les entenem) i hem abandonat la recerca de les paraules justes, que es fan en el diàleg, que ens ajuden a trobar-nos els uns amb els altres, a fer comunitat transformadora del món amb els recursos que tenim, en la pobresa dels dubtes, sense escapolir-nos dels problemes d’ara amb clixés i comportaments d’altres èpoques

Els cristians continuem tenint un ‘plus’ per comunicar: la importància de la Paraula interior que s’escolta en la pobresa, en silenci, que ha d’orientar de manera específica aquesta nova manera de viure en comunitat la bona nova de Jesús en un segle XXI que vol deixar endarrere els horrors del segle XX (i, amb ells, l’encartonament ridícul d’una església que encara parla de Déu en masculí) i que ens farà redescobrir el Déu de Jesús al segle XXI.

Són creients tots els que es pregunten sobre els grans interrogants de la vida humana; els cristians també ho són, amb un acompanyament (un Esperit) que ens omple de goig però que no estalvia les preguntes ni el deure de buscar les respostes. En el silenci de la vida interior, acollint-nos els uns als altres, podríem trobar-nos tots els que creiem en les persones i ens volem comprometre pensant en el seu futur; i, d’aquestes vivències compartides, potser sorgirà el nou llenguatge que anem buscant: un llenguatge que conforta, acompanya, il·lumina i acull.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *