Consciència davant del coronavirus

Poc a dir contra els  treballadors de la nostra sanitat que, en trobar-se  amb el conflicte del Covid-19 al davant, han fet els possibles per plantar-li cara. Però servidor s’ha  sentit com enganyat i no pas “com un xino”, com es deia abans, perquè als xinesos els van tenir informats des del primer moment. Aquí, no. I suposo que molts ciutadans tenen la meva mateixa impressió. I no vull pas posar el conflicte només sota la sospita de l’engany; segurament hi ha una barreja de desconeixements mèdics i biològics juntament amb una gestió deficient. Al fet de no saber-ne més s’hi ha sumat l’escassa competència dels sectors públics, que s’han començat d’esverar davant les conseqüències socioeconòmiques d’aquesta pandèmia, que la mateixa OMS va costar tant que qualifiqués com a tal. Divendres dia 7 encara vaig anar al cinema, en una sessió nocturna on érem  cinc persones, una de les quals va fer xanxa a la sortida dient que això de la grip del coronavirus anava la mar de bé per no fer cues. La grip, va dir. Ens ho havien venut així. O no eren les nostres autoritats sanitàries a dir que no hi havia motius per suspendre el Mobile World Congress? No era l’OMS a dir que era “com una grip”?

Escric nou dies després. Estic confinat, com la majoria de ciutadans a Olot. Tenia un compromís aquí, el dissabte 14-III. La vigília vaig estar pendent de totes les notícies  per si suspenien la mobilitat. Ningú no ho va fer. Vam viatjar amb la família. L’endemà passat deien que ningú no havia d’haver canviat de  residència. I en un cap de setmana com era aquell, no ho podien avisar abans? A Olot no es veu una ànima pel carrer. Una catàstrofe nuclear no sé si seria tan angoixant ni efectiva. El meu fill, que té mentalitat matemàtica, ha calculat progressions geomètriques de les infeccions, i és qui s’ha pres les mesures preventives més seriosament. 

Qui més qui menys té la impressió que potser se’ns ha amagat alguna cosa.  No pot ser que dies enrere ens diguessin que patíem un simple virus com el de la grip i ara tothom en faci una tragèdia. Vaig aprendre’m de pe a pa la corba que cal aplanar per no col·lapsar el sistema sanitari.  Però em quedaven interrogants. Dijous passat un company em va confiar que havia sofert un principi de pneumònia, però que no li havien fet la prova del coronavirus. L’alcaldessa Colau de Barcelona, divendres 13, des del seu confinament domiciliari, contra els que asseguraven que les proves sols es feien als polítics, deia que a ella tampoc no la hi havien fet. Vaig imaginar que la prova deu ser careta. I, així i tot, depèn de com s’entengui. Si costa 30€ i ens hem d’infectar  37 milions de ciutadans (el 70%, segons els alemanys) el cost seria de 1.110 milions €. Un preu irresistible per a uns pressupostos catalans que ronden els 25.000 M€. Em vaig posar a l’OMS via internet, cosa que un llec en medicina com servidor no hauria d’haver fet. El juny del 2015 ja s’oferien “Pruebas de laboratorio para el coronavirus causante del síndrome respiratorio de Oriente Medio (MERS-CoV)” Hi distingien pacients simptomàtics en vies respiratòries (als quals s’havia d’aplicar la prova PCR-RT, reacció en cadena de la polimerasa), dels pacients amb contactes asimptomàtics (als quals s’havia d’aplicar la prova PCR). En tots dos casos, “si la muestra va a llegar al laboratorio en menos de 72 h, almacenarla y enviarla a 4 °C; si va a tardar más de 72 h, almacenarla a –80 °C y enviarla en hielo seco o nitrógeno líquido”. Se’m confirmà, doncs, que la prova devia ser careta. Per què  ningú no ho ha dit? 

Vist que els programes de ràdio i TV sobre el tema proliferaven i admetien preguntes del públic, vaig demanar a qui s’aplicava la prova i quant costava. Se’m contestà la primera  qüestió: tenien prioritat el personal mèdic (només faltaria: a una infermera coneguda i ja la hi han fet!) i els afectats. (Però com se sabia si un estava infectat,  si no se li feien la prova?) Ningú no responia sobre el cost. Començava d’entendre les raons de la por sanitària. Per postres, em vaig connectar amb la “MIT Technology Review”. La del 10-III d’enguany  deia que els primers kits de diagnòstic d’EUA tenien defectes. Les proves dels 1.300 i escreix de primers infectats no servien. I afegien que sempre era millor repetir-la dues vegades. Allà mateix vaig llegir: “L’amplificació de l’ADN en la prova de PCR ha de començar utilitzant fils curts complementaris a l’ADN objectiu, denominades carbassetes (cebadores). El cap de Virologia de la Universitat de Washington, Keith Jerome, assenyala que “el disseny de carbassetes  segueix sent una mena d’art, i no completament predicible. Fins i tot quan existeix una bona base de dades de seqüències virals, no tots els conjunts de carbassetes  que semblen adequats en un ordinador funcionaran correctament en la realitat.” Vaja, a més de careta, la prova era complicada.

Vaig imaginar que tot Europa devia anar al darrera dels kits  de diagnòstic del coronavirus, com la gent anava al darrera del paper higiènic als súpers, i que ni a Catalunya ni a Espanya n’hi devia haver prou. Informativament, seguien les contradiccions. Es pot passejar per la natura i la platja versus no es pot sortir de casa.

I ni un mot sobre si es disposava de prou tests de diagnòstic. Sortosament, al FAQS del mateix dissabte 14, la consellera de Sanitat Alba Vergés ens anuncià que el dilluns 16 de març, començarien proves esperançadores amb un primer assaig clínic de tractament del coronavirus a can Ruti. Tot seguit, el Dr. Oriol Mitjà, el matemàtic Àlex Arenas (el model de contagi del qual, inicialment, no s’havia volgut escoltar per part de les autoritats polítiques) i l’especialista en nanotecnologia  Laura Lechuga demostraren que, a Catalunya, la investigació no ha parat i és capdavantera en el tema. I per fi, la Dra. Lechuga va dir la veritat: “no hi havia ni prou reactius ni prou gent preparada ni manetes suficients per fer les proves”. Textual. Encara ningú no revelava quan costava la prova. Però el Dr. López-Contreras, cap de malalties infeccioses de l’Hospital de Sant Pau, assegurava que “els recursos no són il·limitats; no podem fer la prova a tots els pacients perquè no tenim ni la capacitat ni els reactius necessaris”.  Es podia arribar a la conclusió que el test, a més de caret, és complicat i escàs. En altres paraules: no n’hi haurà per a tots els infectats previstos. 

Així i tot, no hi havia maneres de saber quant costava. Vaig recordar que,  durant la crisi de l’Ebola, havia entrevistat per al “Diari de Girona” el Dr. Antoni Trilla, expert en epidemiologies. Li vaig fer un mail a l’adreça del Clínic tot demanant-li  quin preu “grosso modo” té una prova de diagnòstic del coronavirus i si a Catalunya disposàvem de prou kits per fer-la. El Dr. Trilla va tenir la bondat de contestar-me la primera pregunta. Em deia: “Ara per ara, uns 50 € per prova (PCR-RT)”. A bon entenedor… La segona de les meves preguntes, doncs, era negativa. No hi haurà suficients reactius per fer la prova. Suposo que no s’ha dit per no esverar més la ciutadania. Crec que, si arriba aquest moment àlgid d’infecció, els cristians hem de ser els primers conscienciats per aquest fet com hem de ser els primers responsables a prendre totes les precaucions. Encomanats a Déu des de la pregària més íntima, no n’hem de fer cap tragèdia. Confinar-nos a casa i confiar en la medicació dels experts. Amb confiança, esperança i solidaritat, les nostres virtuts teologals identitàries.

Lluís Busquets i Grabulosa

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Benvolgut Lluís, estàs molt intrigat amb el cost de les proves per verificar la existencia de coronavirus. Et puc dir per experiencia pròpia que les proves s’estan fent amb contagotes, ami me la van fer el dia 17 de març despres d’haver passat amb antibiotic per una pretesa neumonia des del 11 de març.Van tardar dos dies a donar-me el resultat positiu. A la meva esposa ja li han dit que te coronavirus lleu i que no li faran la prova.
    El problema de fons, mes que el cost de la operació, ha estat la absoluta imprevisió de l’administració. Despres de mes de dos mesos veient com els xinesos actuaven amb tots el mitjans al seu abast, desprès d’un mes i mig veient com els italians havien de prendre desicions durisimes aqui enca estavem especulant si hi hauria epidèmia o tot plegat seria bufar i fer ampolles. Tenim una classe política absolutament incapacitada per prendre decisions.
    D’altre banda, no vull deixar passar aquest comentari sense trencar una llaça en favor del nostre personal sanitari: han esta victimes d’unes retallades radicals, cobren uns sous miserables i, tot i això, estan al peu del canó amb un somriure permanent i arriscant permanentment la seva salut.

    Enviar resposta

Enviar resposta a Jaume Reguant Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *