Comunitats sense sacerdots

Lluís Costa Bofill

L’octubre d’enguany el Fòrum Joan Alsina vàrem publicar un document que va tenir un notable ressò a la premsa, tan comarcal com generalista. Eren unes aportacions al debat obert pel bisbe sobre la crisi de vocacions sacerdotals. Si teniu interès a llegir-lo, el trobareu a la nostra pàgina web.

Ara m’interessa remarcar-ne dues propostes radicalment innovadores davant del que oficialment s’anomena tradició, encotillada i escleròtica, però molt properes a la genuïna tradició apostòlica.

La primera parteix d’una constatació que l’experiència quotidiana palesa amb claredat: “Les parròquies vinculades a termes territorials arrosseguen uns entrebancs que les fan incapaces d’esdevenir autèntiques comunitats, on realitzar un diàleg fluid i un intercanvi de vivències: la massificació, la dispersió d’interessos, la presència de capelletes gremials… També presenten moltes dificultats per a l’assoliment de lideratges consensuats, dinamitzadors de totes les sensibilitats”.

Com a alternativa, proposem “afavorir la formació de petites comunitats, travades gràcies a afinitats atractives, que donin testimoni creïble de comunió i que, vivint-la intensament, la projectin a àmbits més amplis”. Aquesta darrera condició és molt important i decisiva, a fi que aquests grups no esdevinguin guetos estancs. Han de ser espais d’aprenentatge d’actituds tan bàsiques com l’acolliment, el respecte, la misericòrdia, la solidaritat… En la mesura que assimilin aquest aprenentatge, aniran creant una autèntica xarxa de comunitats i aconseguint que l’Església sigui de veritat una comunitat de comunitats.

La segona dinamita els fonaments de la vigent estructura piramidal eclesiàstica. Proposa de “reformar a fons l’estatut del ministeri sacerdotal, alliberant-lo de la consagració segregadora i reforçant la seva funció de servei a la comunitat, sense cap altre condicionament que la idoneïtat per a aquesta funció i el seu reconeixement per part d’aquells a qui ha de servir. Això suposa, entre altres acords, l’establiment del celibat opcional, la renúncia a la discriminació de la dona i l’acceptació de la temporalitat de la dedicació”.

Queda clar que es tracta de dessacralitzar el ministeri i d’arraconar les categories de “sacerdot” o “sacerdoci” per les connotacions que comporten, massa lligades a la ideologia religiosa de l’Antic Testament, en què el sacerdot era l’intermediari exclusiu entre Déu i els homes. Aquesta mediació és inútil i interessada perquè reclama privilegis injustos i preeminències que Jesús va abolir. Déu, en Jesús, es fa proper i es posa a l’abast de tots i de cadascun dels homes i dones que som els seus fills. No necessitem mediacions, perquè Déu viu en cadascun de nosaltres. El que cal és que cadascú s’obri a aquesta presència i la visqui com a una exigència de servei a la comunitat, especialment al seus membres més febles i més trepitjats.

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Si la nostra església ens causa sofriment i angoixa, i volem deixar-la, i passar a la categoria de cristians no denominacionals, qui ens donarà l’eucaristia?

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *