Good bye, Trump… o no?

Àngel Miret

Seguir llegint

La dignitat humana i noves armes autònomes

Tica Font

Seguir llegint

Missaires i/o samaritans

El drama provocat per l’impacte de la Covid-19 en la humanitat presenta molt variades conseqüències i panorames. Alguns dramàticament durs i concrets, com la malaltia i la mort o les greus conseqüències socioeconòmiques, i altres més oberts a les reflexions de llarg abast. Algunes d’aquestes reflexions afecten l’experiència cristiana i es presten a consideracions interessants. Durant els diferents confinaments, molts cristians s’han vist impedits de poder assistir als serveis religiosos, la celebració eucarística en el cas de moltes esglésies cristianes. Per a moltíssims catòlics la Missa és el centre absolut de la seva fe i el fet de no poder-hi assistir de forma general no s’havia presentat mai en la seva vida. Una primera sensació sorprenent ha estat que, sense anar a Missa, també es podia ser un pietós creient i que –si em permeteu que ho engegui pel broc gros– “ no passava res”. O més ben dit, “passava molt”, perquè ens forçava a capbussar-nos en les entranyes de la fe i la conducta. Correlativament amb aquesta experiència es generava una reflexió molt interessant: quin era el centre de la Fe sense Missa?  Els Evangelis parlen poc de “la Missa”. Només una vegada poc abans de la mort de Jesús. En canvi parlen a desdir de com cal orientar la vida concreta de cadascú en funció d’una actitud...

Seguir llegint

Semper reformanda…

El proper 31 d’octubre les esglésies protestants celebraran el Dia de la Reforma, una commemoració que no pretén en absolut ser la festivitat d’un cisma, sinó el profund convenciment que la Paraula de Déu arriba sempre i en tot moment per transformar la vida dels éssers humans. Més enllà de les cinc soles, pilars on s’han anat construint les esglésies de la reforma, si hi ha un lema fonamental en el protestantisme, seria aquell de Ecclesia semper reformanda est; el lema, popularitzat per Karl Barth, ha servit moltes vegades per a justificar la diversitat del món protestant, que ja va néixer amb quatre caps diferents, cinc si hi afegim l’església anglicana i molts més si tenim presents reformes anteriors, com la de l’església valdense, i que, amb la corredoria del temps, s’ha anat diversificant en un entroncat de branques que, per a qui el mira des de fora, sembla complicat d’entendre. Aquest esperit del semper reformanda ha mogut durant segles avivaments eclesials, que volien inspirar de nou les comunitats que, amb el pas del temps, s’anaven anquilosant i convertint l’evangeli en rutina institucionalitzada; però crec que el lema té una profunditat més gran i important que la mera renovació externa, de formes o interessos, una profunditat que ha d’esdevenir repte per a totes i tots els seguidors del Crist...

Seguir llegint

Eixordador silenci

Parteixo d’aquesta definició tan exacta del concepte silenci: No expressió del pensament  a algú en paraules o per escrit. Significativament ens trobem davant d’un concepte que es defineix per la via negativa —no acció— i que, tanmateix, en la realitat comporta i ha comportat un trasbalsament davant de fets positius —accions— d’una enorme transcendència; i, a més, en una infinitat de tipologies i circumstàncies i amb una riquíssima i sovint contradictòria gamma de resultats. Uns resultats en els quals l’acció i també la inacció han pogut suposar avenços transcendentals en el camí de realització i dignificació de la humanitat; i tot el contrari. Intentaré explicar-me. En l’obra de Shakespeare Molt soroll per a no res, quan un jove noble rep la conformitat del pare de la seva estimada a la seva relació, en quedar bloquejat de resposta per la gran joia,  a la fi se’n surt dient —cito de memòria llunyana—: “Disculpeu que no sàpiga  què respondre-us; però compreneu que el silenci moltes vegades és l’herald dels sentiments més nobles”. Una inacció d’aquesta manera es converteix en una sí acció denotadora explícita. En un context totalment diferent, el silenci d’una home anònim —conec nom i cognoms—, que era secretari de l’ajuntament d’un poble perdut a la serralada de Jaén, en arribar les forces nacionals l’any 1939, amb l’ensurt, li...

Seguir llegint

Confiança salvadora

Lluís Costa Bofill

Seguir llegint

Venerables vulnerables

Mercè Izquierdo

Seguir llegint