Els fonamentalismes. Increment i amenaces

L’increment dels fonamentalismes és un dels desafiaments més importants que tindrem en un pròxim futur. L’enfrontament entre cultures i religions, la vinculació entre fonamentalismes religiosos i fonamentalismes militars i econòmics, les amenaces del terrorisme, el creixement de la ultradreta tant a Europa com als Estats Units, la relació amb xenofòbia, racisme… són l’expressió d’una societat insegura, que té por a l’altre i està a les antípodes de la voluntat de construir la convivència fonamentada sobre el diàleg, la tolerància i la pau. L’augment de les inseguretats augmenta la necessitat de trobar instàncies segures, líders carismàtics que obliguin a obeir i estalviïn la necessitat de pensar, dogmes incommovibles sobre les veritats de sempre, grups monolítics etc. tot això com un ferro roent on agafar-se i sublimar el sentiment de fracàs individual o col·lectiu, que ens permeti idealitzar la imatge negativa que tenim de nosaltres mateixos, que alimenti el sentiment d’identitat i ens doni la força necessària per redreçar-nos i sentir-nos alguna cosa. I això tant pel que fa a la dimensió personal com per tants grups (ètnics, religiosos, culturals, econòmics) sobre els que pesen estereotips negatius o que s’han trobat desplaçats del progrés de la història. La religió ofereix tots els elements per ser aquest sostre on aixoplugar-se. El fonamentalisme religiós és, abans de res, una reacció defensiva davant la...

Seguir llegint

La globalitat de la indiferència

Deixar aquest món després d’haver-hi estat un nombre elevat d’anys és l’esperança en què vivim tots els mortals, és a dir, aconseguir passar pel món consumint un cicle vital que ens permeti acabar els nostres dies a una edat avançada, amb la consciència clara, sense patir massa i, si pot ser, envoltats de les persones que estimem i que ens estimen. Ideal. On s’ha de firmar? Sabem prou bé, però, que això no és sempre així. La llista de causes que ho demostren és llarga, llarguíssima, des de la mort de l’innocent fins a la de qui s’immola en un atac terrorista, passant pel desfici de la fam, les cruels malalties congènites i adquirides, les guerres, els accidents, els desastres naturals i un llarg etc. I, amb tot, però, sabem que per a Déu té el mateix valor la vida que només ha durat un minut com la que ha superat més d’un segle d’existència. Les diferències són abismals entre els diferents països que configuren el nostre planeta i, quan moltes persones que malviuen en el seu lloc de naixença arriben a la certesa d’una mort segura com a conseqüència de les guerres o simplement per falta de recursos, l’instint de conservació individual fa que, en pèssimes i molt costoses condicions, es llencin  a l’aventura de trobar un món...

Seguir llegint

Eleccions a la cúpula eclesial

A mitjans del passat mes de març, el dimarts 14,  hi ha haver eleccions a  la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Els diaris no se’n van fer gaire ressò perquè, en el batibull de notícies, les de les esglésies van quedant com a residuals. Però el fet era important, perquè calia  saber fins on l’església espanyola segueix la petja del papa Francesc. Va ser elegit president i per tercera vegada,  el cardenal Ricardo Blázquez, de 75 anys, arquebisbe de Valladolid  des del 2010, que ja presidia la CEE en el trienni anterior des del 2014. Blázquez presidí la CEE per primer cop en el període 2005-2008, cosa força mal vista per Joan Pau II i Benet XVI, perquè arrabassà la presidència a Rouco Varela, i el van deixar a la diòcesi de Bilbao sense el capel cardenalici per massa tou enfront del perill del laïcisme  hispànic que Rouco qualificava de fonamentalista.  Havia estat auxiliar de Rouco a Santiago el 1988  (per tant, coneixia la seva bonhomia),  el 1992 fou titular de Palència i tres anys després de Bilbao. En les votacions d‘aquest mes de març, tanmateix, va ser defenestrat Carlos Osoro, arquebisbe de Madrid, arribat l’any passat a la porpra cardenalícia gràcies al papa Francesc. Al seu lloc els bisbes espanyols van votar el polèmic cardenal Cañizares, un prelat afí...

Seguir llegint

Des de la parròquia de Santa Anna: crònica d’una visita

El Papa Francesc ens deia fa uns mesos que les esglésies a on s’apleguen comunitats vives han de tenir les portes obertes; altrament, no són més que Museus. La comunitat de la parròquia de Santa Anna, ben a prop de la Plaça Catalunya i de la Rambla, ha estat atenta a aquestes paraules i ha obert  les portes de l’església les 24 hores del dia, oferint aixopluc i aliments a persones que no en tenen. S’hi pot anar a resar, és clar, a tenir una estona de recolliment i de silenci, a descansar una estona, com a totes les esglésies que estan obertes en hores sense culte; però també a esmorzar, berenar i sopar amb persones que no tenen mitjans ni casa i que s’hi acosten per passar una estona calents i acompanyats.  Hi ha llistes obertes per a que les persones que volen ajudar voluntàriament s’apuntin en els diversos torns que cobreixen les 24 hores del dia. Una llarga taula instal·lada en una capella lateral ens acull a tots: als que venen a les hores dels àpats a menjar, els que hi passen el dia perquè viuen al carrer, els joves o no tan joves que fan música o que demanen caritat pel carrer,  als voluntaris que s’ocupen de repartir brou calent, cafés amb llet o te,  entrepans...

Seguir llegint

Objecció fiscal

Com la majoria deu saber, consisteix a deduir de la quota líquida de l’IRPF el percentatge igual al que els pressupostos generals de l’estat dediquen a despeses militars i a inversions en la indústria bèl·lica i lliurar aquesta quantitat a una associació solidària o pacifista. Aquest gest de rebel·lia contra la destinació d’una part dels impostos que pago a despeses militars i tràfic d’armament fa temps que em resulta engrescador, però no trobo el camí segur i eficaç de portar-lo a la pràctica. Durant uns anys el vaig practicar, però, després de repetides al·legacions als requeriments d’Hisenda i d’abonar repetits recàrrecs, em vaig rendir davant l’amenaça de bloquejar-me els comptes. Em vaig trobar sol i indefens davant del monstre prepotent i vaig llançar la tovallola. He passat uns anys sense practicar-la perquè la declaració de renda em sortia negativa i no podia esperar que em tornessin els diners. Ara, que tindria l’oportunitat de tornar-hi, estic desorientat i indecís, no pas perquè m’hagi desdit del propòsit, sinó pels entrebancs que no em veig amb cor de superar. I més ara, que s’ha generalitzat la tramitació telemàtica i la plantilla no admet la introducció de conceptes no reglats. Trobo a faltar una campanya més intensa i estesa a favor de la insubmissió i un acompanyament més proper per garantir-ne l’èxit. És...

Seguir llegint

Renda Garantida de Ciutadania… un pas endavant

Renda Garantida de Ciutadania… un pas endavant. Sembla que després de quatre anys estem arribant al final del procés i s’obra una petita escletxa. L’any 2011, en ple mes d’agost i sense previ avís, les conselleries de Treball i de Benestar Social, van retallar dràsticament la quantitat de diners destinats al PIRMI (Programa per la Renda Mínima d’Inserció), subsidi que encara avui ajuda a sobreviure a persones sense cap altre ingrés. Tenint present que la quantitat màxima que es pot percebre és de 460 Euros, la poca gent que el rep per les dificultats per accedir-hi i l’increment de la pobresa en el moment més dur de la crisi, la mesura era injusta i cruel. Res no justifica llençar a la desesperació a milers de conciutadans. Si ens atenem al principi que “la salut moral d’una societat es mesura pel respecte amb què són tractats els sectors més vulnerables”, aquella mesura era un indicador de mala salut moral. No ens cal repetir les xifres sobre la pobresa a Catalunya perquè són sobradament conegudes. Malgrat la lluentor dels aparadors i les terrasses plenes, les xifres de l’INDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) repeteixen any darrera any que l’índex de pobresa ha rondat en els últims anys el 20% i que hi ha 113.000 llars catalanes sense cap ingrés, que la pobresa...

Seguir llegint

Quan acaben les festes

Reflexió sobre les festes nadalenques a mans de Josep Maria Lari

Seguir llegint