Barreres o fronteres?

He llegit un article de monsenyor Santiago Agrelo, missioner franciscà i arquebisbe de Tànger que, parlant de la frontera entre Espanya i el Marroc, fa la mateixa feredat que el documental Astral que ens oferí  Évole el passat octubre sobre el  problema migratori enregistrat davant la costa líbia. Pot anar bé començar l’any obrint els ulls, sabent que Espanya no compleix amb la seva acollida d’immigrats compromesa a Europa i que el Papa Francesc, després de la trobada d’alcaldes al Vaticà el passat desembre, felicità Ada Colau per expressar-li “admiració i gratitud pel que fa amb intel·ligència i coratge” a favor dels refugiats. Monsenyor Agrelo comença dient que les fronteres han esdevingut barreres infranquejables en el camí de la humanitat empobrida en cerca d’un millor futur. I diu: “Quan un immigrant ens demana la benedicció per al seu ‘viatge’ en les nostres esglésies marroquines el beneïm com si li donéssim l’extremunció per afrontar-lo a la mort”. El món privilegiat, amb arrogància i prepotència hem posat el cartell de “Prohibit el pas”. Com cal entendre el Brexit del passat juny? La indiferència permanent, la immunitat a la commoció interior, només pot ser possible si es justifica el que es veu. Hi ha qui parla del desvergonyiment dels poderosos. Pensem en Trump. Copio i tradueixo del llibre de X. Ribas Las...

Seguir llegint

Se’ns ha acabat la canya?

Heu vist les mongeteres que, quan s’acaba l’estiu, han arribat al cap de munt de la canya i que semblen voltar desconcertades cercant a on arrapar-se? Se’ls ha acabat allò que les aguantava mentre creixien.  Penso que ens hi assemblem una mica, que també nosaltres hem perdut seguretats i ens sentim desconcertats. La nostra cultura s’ha tornat atea de cop i volta, els models culturals en els que ens havíem format trontollen. Se’ns ha acabat, també a nosaltres, cristians, la canya que donava suport a la nostra manera de viure i de pregar. La lectura del llibre ‘Sapiens, una breu història de la humanitat’’, del professor Yuval Noah Harari (2015), de la Universitat Hebrea de Jerusalem, m’ha ajudat a comprendre algun dels trets d’aquest desconcert i m’ha fet adonar que també ho és dels no creients; és a dir, no és que s’ensorri un determinat  plantejament religiós (el nostre) sinó que hi ha una preocupació compartida per moltes persones, creient i no creients, pel futur dels ‘sapiens sapiens’, la nostra espècie. Perquè resulta que aquesta Humanitat atea també té problemes. Us en faré cinc cèntims, d’aquest llibre, que ha estat  molt llegit (Facebook el va donar a conèixer als seus 38 milions de contertulians, el llibre s’ha traduït a 30 llengües…). L’autor ens presenta, de manera sintètica i superficial però ben informada,...

Seguir llegint

No cal consagració

Aquestes darreres setmanes, a la catequesi familiar, hem contemplat i comentat el fragment dels Fets dels Apòstols en què es resumeix la vida de les primeres comunitats cristianes (2, 41-47), el de la primera carta de Pau als corintis en què els transmet “la tradició que he rebut” sobre el “memorial” de Jesús, el Senyor (11, 17-29) i l’episodi del lavatori dels peus, que precedeix, segons Joan, l’Últim Sopar (13, 2-15). Crida l’atenció la diversificació de llocs i de funcions dels primers cristians: “assistien unànimement al culte del temple” i “a casa, partien el pa i prenien el seu aliment amb joia i senzillesa de cor”.  “Partir el pa” (la nostra Missa) no era un acre de culte, sinó una trobada fraternal en què feien visible i palpable que “tot ho tenien al servei de tots”. Per això no calia celebrar-ho en cap lloc sagrat ni consagrat, sinó “a casa” i no calia que ho presidís cap persona sagrada ni consagrada, sinó el pare de família, que vetllava perquè “la comunió fraterna” fos efectiva. Què hi ha de més profà i més allunyat del sagrat que menjar i beure al voltant d’una taula? Pau dirigeix la seva irada diatriba als corintis no pas perquè celebrin el “memorial” a casa ni per l’absència de sacerdot, sinó perquè “quan us reuniu...

Seguir llegint

Els fonamentalismes. Increment i amenaces

L’increment dels fonamentalismes és un dels desafiaments més importants que tindrem en un pròxim futur. L’enfrontament entre cultures i religions, la vinculació entre fonamentalismes religiosos i fonamentalismes militars i econòmics, les amenaces del terrorisme, el creixement de la ultradreta tant a Europa com als Estats Units, la relació amb xenofòbia, racisme… són l’expressió d’una societat insegura, que té por a l’altre i està a les antípodes de la voluntat de construir la convivència fonamentada sobre el diàleg, la tolerància i la pau. L’augment de les inseguretats augmenta la necessitat de trobar instàncies segures, líders carismàtics que obliguin a obeir i estalviïn la necessitat de pensar, dogmes incommovibles sobre les veritats de sempre, grups monolítics etc. tot això com un ferro roent on agafar-se i sublimar el sentiment de fracàs individual o col·lectiu, que ens permeti idealitzar la imatge negativa que tenim de nosaltres mateixos, que alimenti el sentiment d’identitat i ens doni la força necessària per redreçar-nos i sentir-nos alguna cosa. I això tant pel que fa a la dimensió personal com per tants grups (ètnics, religiosos, culturals, econòmics) sobre els que pesen estereotips negatius o que s’han trobat desplaçats del progrés de la història. La religió ofereix tots els elements per ser aquest sostre on aixoplugar-se. El fonamentalisme religiós és, abans de res, una reacció defensiva davant la...

Seguir llegint

La globalitat de la indiferència

Deixar aquest món després d’haver-hi estat un nombre elevat d’anys és l’esperança en què vivim tots els mortals, és a dir, aconseguir passar pel món consumint un cicle vital que ens permeti acabar els nostres dies a una edat avançada, amb la consciència clara, sense patir massa i, si pot ser, envoltats de les persones que estimem i que ens estimen. Ideal. On s’ha de firmar? Sabem prou bé, però, que això no és sempre així. La llista de causes que ho demostren és llarga, llarguíssima, des de la mort de l’innocent fins a la de qui s’immola en un atac terrorista, passant pel desfici de la fam, les cruels malalties congènites i adquirides, les guerres, els accidents, els desastres naturals i un llarg etc. I, amb tot, però, sabem que per a Déu té el mateix valor la vida que només ha durat un minut com la que ha superat més d’un segle d’existència. Les diferències són abismals entre els diferents països que configuren el nostre planeta i, quan moltes persones que malviuen en el seu lloc de naixença arriben a la certesa d’una mort segura com a conseqüència de les guerres o simplement per falta de recursos, l’instint de conservació individual fa que, en pèssimes i molt costoses condicions, es llencin  a l’aventura de trobar un món...

Seguir llegint

Eleccions a la cúpula eclesial

A mitjans del passat mes de març, el dimarts 14,  hi ha haver eleccions a  la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Els diaris no se’n van fer gaire ressò perquè, en el batibull de notícies, les de les esglésies van quedant com a residuals. Però el fet era important, perquè calia  saber fins on l’església espanyola segueix la petja del papa Francesc. Va ser elegit president i per tercera vegada,  el cardenal Ricardo Blázquez, de 75 anys, arquebisbe de Valladolid  des del 2010, que ja presidia la CEE en el trienni anterior des del 2014. Blázquez presidí la CEE per primer cop en el període 2005-2008, cosa força mal vista per Joan Pau II i Benet XVI, perquè arrabassà la presidència a Rouco Varela, i el van deixar a la diòcesi de Bilbao sense el capel cardenalici per massa tou enfront del perill del laïcisme  hispànic que Rouco qualificava de fonamentalista.  Havia estat auxiliar de Rouco a Santiago el 1988  (per tant, coneixia la seva bonhomia),  el 1992 fou titular de Palència i tres anys després de Bilbao. En les votacions d‘aquest mes de març, tanmateix, va ser defenestrat Carlos Osoro, arquebisbe de Madrid, arribat l’any passat a la porpra cardenalícia gràcies al papa Francesc. Al seu lloc els bisbes espanyols van votar el polèmic cardenal Cañizares, un prelat afí...

Seguir llegint

Des de la parròquia de Santa Anna: crònica d’una visita

El Papa Francesc ens deia fa uns mesos que les esglésies a on s’apleguen comunitats vives han de tenir les portes obertes; altrament, no són més que Museus. La comunitat de la parròquia de Santa Anna, ben a prop de la Plaça Catalunya i de la Rambla, ha estat atenta a aquestes paraules i ha obert  les portes de l’església les 24 hores del dia, oferint aixopluc i aliments a persones que no en tenen. S’hi pot anar a resar, és clar, a tenir una estona de recolliment i de silenci, a descansar una estona, com a totes les esglésies que estan obertes en hores sense culte; però també a esmorzar, berenar i sopar amb persones que no tenen mitjans ni casa i que s’hi acosten per passar una estona calents i acompanyats.  Hi ha llistes obertes per a que les persones que volen ajudar voluntàriament s’apuntin en els diversos torns que cobreixen les 24 hores del dia. Una llarga taula instal·lada en una capella lateral ens acull a tots: als que venen a les hores dels àpats a menjar, els que hi passen el dia perquè viuen al carrer, els joves o no tan joves que fan música o que demanen caritat pel carrer,  als voluntaris que s’ocupen de repartir brou calent, cafés amb llet o te,  entrepans...

Seguir llegint