Ètica i praxi financera

Aquests dies he llegit la crònica d’unes jornades convocades per la Fundació Joan Maragall, Cristianisme i Justícia i Justícia i Pau. El tema era el que he posar aquí com a títol: “Ètica i praxi financera”. S’hi transcrivia una afirmació de la doctora Dolors Oller: “La fe cristiana, si es viu coherentment, té una projecció pública i social”. No sé si l’autora m’ho permetria, però, per fer el meu comentari, canvio els dos últims adjectius: … té un projecció política i econòmica. Amb el canvi crec que expressa amb més claredat no solament un criteri de conducta, sinó la formulació d’una escandalosa paradoxa del nostre cristianisme. Tot i que és un principi tan clar i indiscutible, percebo molt poques empremtes de l’Evangeli de Jesús en la política i en la praxi financera actual; més aviat al contrari, detecto que tant l’una com l’altra van al seu aire, sense cap punt de contacte amb les línies mestres que Ell va marcar. I això malgrat que molts agents d’aquestes dinàmiques no fan pas escarafall a l’hora de reconèixer-se cristians. Un altre ponent, el senyor Jordi Ibáñez, director de la Fundació Fiare, va parlar de democratitzar les empreses, maximitzar el benefici col·lectiu i engegar una dinàmica encaminada a la “transformació social i no a l’ànim de lucre” i hi afegia  que “la...

Seguir llegint

Humans, transhumans i posthumans

Les NBIC (Nanotecnologia-Biotecnologia-Infotecnologia-Cognotecnologia) juntament amb les TICs (Tecnologies de la Informació i Comunicació), la robòtica i la intel·ligència  artificial conformen les tecnologies dites exponencials amb les quals es treballa avui en molts laboratoris d’investigació.  En el món angloamericà (Oxford, Stanford, Sillicon Valley…) s’ha desenvolupat, de vint anys ençà, un moviment científic, el transhumansime. Alguns en situen l’origen l’any 1957, quan el biòleg Julius Huxley, germà d’Aldous, proposà el terme a New Bottles for New Wine; es referia a la possibilitat de millora de l’ésser humà, mitjançant la ciència i la tecnologia,  tant des del punt de vista genètic com des de la perspectiva social i ambiental. Avui ja s’empren tècniques sorgides de l’enginyeria genètica (selecció d’embrions, transferències citoplàsmiques, fecundació in vitro), el dòping (químic, físic o genètic), els transplantaments i la medicina regenerativa, la nanomedicina, la neurotecnologia  que inclou implants neuronals al cervell o interfases cervell/or-dinador o dispositius portables (cyberware)… Segons la World Transhumanist Association podem entendre el transhumanisme com una manera de pensar el futur a partir de la premissa  que l’espècie humana, en la seva forma actual, encara no ha arribat al final del desenvolupament; seríem en una etapa molt preliminar, de transició, fins a passar  del transhumà al posthumà. Jan Huston defineix el posthumà com a VAS (Vida Artificial Sensitiva), màquines intel·ligents, autònomes, autoconscients i capaces...

Seguir llegint

Jaume Botey, l’amic, el mestre, el nostre president

Jaume Botey, un somriure sorneguer, una mirada còmplice que t’acollia, disposada a compartir…s’ha mort i encara no ens en arribem a fer càrrec, no ens imaginem fer camí sense ell. Només som capaços, encara atuïts, d’agrair tot el que ens ha donat sense atrevir-nos encara a mesurar la magnitud del buit que ens deixa la seva absència. Es diu que totes les persones són ‘úniques’ però  cap ho és tant i per a tanta gent com en Jaume, no  cal que ens escarrassem a demostrar-ho. N’és un indicador la quantitat i diversitat d’amics que l’estimaven i  que han anat a acomiadar-lo: l’església plena de goma gom, les llargues cues al tanatori per abraçar la Maria Pilar. Una estranya alquímia fonia diverses facetes de la seva manera de ser  i les transformava fent-les irrepetibles en altres persones. Per exemple, en Jaume era savi, era senzill, era un líder, tot alhora. Era un savi, i tant. Era historiador, antropòleg, teòleg, escriptor, professor, amb un criteri segur en el que es podia confiar i que era reclamat en infinitat de invitacions a fer xerrades, conferències, articles, llibres. Serà sempre una referència, una fita en la formació intel·lectual d’infinitat d’alumnes; i company d’altres professors amb els quals compartia l’interès per la formació de joves i adults, superant l’enciclopedisme i amb  els ulls posats...

Seguir llegint

Desarmar els inferns

Aquest és el títol del quadern 207 de Cristianisme i Justícia. Porta el subtitol “Practicar la noviolència de Jesús avui”. L’autor és Joan Morera Perich. El text m’ha captivat des de les primeres línies, on planteja aquesta pregunta: “Realment és veritat que les dues úniques sortides [com a resposta als inferns] són l’acció/reacció o el silenci submís? En aquest quadern explico la tercera via de Jesús”. És una pregunta que m’inquieta de fa temps i que, davant la violència en què vivim submergits, no sabia respondre de manera coherent i raonable. Aquests comentaris m’han ajudat a fer-ho. Només una ullada sobre l’argument. A “El mirall de l’autosacrificat per als altres” comenta els quatre cants dels Servent de YHWH a Isaïes (capítols 40-55). A “Desobeir per excés”, el fragment de Mateu 5, 38-42, el nucli més dur de rosegar i més difícil de pair de l’Evangeli. A la conclusió, ”Fonaments per a una noviolència cristiana avui” proposa unes estratègies molt concretes. Un paràgraf potser resumeix tot el recorregut: “Exploro la tercera via de Jesús, que escapa a la comprensió de les altres dues opcions. Una via que exigeix lucidesa i creativitat, fe i constància. Certament, és més difícil i compromesa que prémer el gallet (signifiqui el que signifiqui) o que callar, aguantar i fugir. L’audàcia de l’apòstol detectarà aviat que...

Seguir llegint

El botó nuclear

Kim Jong-un, president de Corea del Nord des de 2011, ha dit que té el botó nuclear sobre la taula del seu despatx i Donald Trump, president dels Estats Units de Nord Amèrica des de fa poc més d’un any, li ha respòs dient que el seu botó és més gros. És evident la voluntat d’intimidació dels dos. No són ni molt menys les úniques potències mundials que disposen d’armament nuclear, totes elles igual de perilloses; i és de témer que potser un dia a algun beneit d’aquests li doni per pitjar el maleït botonet, i tant li fa si és gros o petit, perquè provocarà una reacció en cadena que ningú podrà aturar d’efectes devastadors. Hirosima i Nagasaki ostenten el deplorable honor d’haver estat fins ara les úniques ciutats del món on s’ha viscut l’horror de la bomba atòmica, concretament el 6 i el 9 d’agost de 1945 respectivament. Entre els dos bombardejos es calcula que hi va haver 246.000 morts, dels quals només la meitat van morir els dies del bombardeig. Un 20% van morir per lesions o malalties atribuïdes a l’enverinament per la radiació. Amb posterioritat es va documentar la mort de 231 persones per leucèmia i 334 per diferents formes de càncer. La gran majoria de morts van ser civils, entre els quals hi havia...

Seguir llegint

Missatge de Nadal

(per tercer any consecutiu la Junta de Cristianisme S.XXI fa seu el missatge de Nadal que el President de la Comisió Permanent de l’Església Evangèlica dirigeix a la seva comunitat).   Malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans. No t’irritis, Senyor, fins a l’extrem, no et recordis per sempre
de les nostres culpes.
 Mira’ns:
tots nosaltres som el teu poble. Isaïes 64, 7-8 (BCI) En aquest any de celebració de la Reforma protestant, felicitar per aquest temps d’Advent i de Nadal és recordar-nos que estem en mans de Déu, el nostre pare, el nostre terrisser. Com el profeta Isaïes no podem deixar de veure que Déu té moltes raons per estar emprenyat; i lamentem amb Déu la desigualtat i la manca de desenvolupament de les llibertats que també aquest any hem patit i ens enutja veure com augmenta el patiment dels més febles o dels qui se senten deixats a banda. En una trobada recent se’ns recordava la necessitat que les persones siguin “subjectes polítics i jurídics”, principalment de cara a la igualtat. Per a molts dels temes del nostre temps la dinàmica de ser els protagonistes reals de la nostra història canviaria radicalment amb les formes d’opressió i discriminació. El text d’Isaïes coincideix amb aquest...

Seguir llegint

Ha vingut i s’ha quedat

El llenguatge litúrgic del temps d’Advent no m’ajuda gens a esbrinar ni a comprendre el missatge que deu voler presentar-me. Més aviat em desorienta i m’amoïna perquè crec que ha contribuït a secularitzar l’aparença d’aquestes festes i a esmorteir l’impacte que hauria de provocar el fet que Déu s’hagi fet carn, persona humana i no pas per fer un tomb per aquí baix durant alguns anys, sinó per quedar-s’hi i mantenir viu el crit dels desemparats. Aquest llenguatge té dues dificultats molt greus i insistents. Per una banda, les lectures dels profetes que prometen meravelles vessades a dojo de les mans de Déu. Resulta molt difícil albirar quines meravelles reals hi ha darrere les metàfores i els símbols altisonants. Cada any escoltem promeses semblants i cada anys les meravelles són més desnerides i llunyanes. I encara, potser, continuem esperant que algun dia Déu en faci alguna. Per altra banda, anar dient que Jesús ha vingut, ve i vindrà, queda molt rodó i bonic, però acaba sent un tòpic buit, que pocs saben explicar amb precisió i, encara menys, presentar com un lema engrescador i estimulant. Per què tantes anades i tornades? Les del present passen totalment desapercebudes, la del passat està molt pansida per la distància i la del futur, vés a saber… En canvi, el que m’ajuda a...

Seguir llegint