Eixordador silenci

Parteixo d’aquesta definició tan exacta del concepte silenci: No expressió del pensament  a algú en paraules o per escrit. Significativament ens trobem davant d’un concepte que es defineix per la via negativa —no acció— i que, tanmateix, en la realitat comporta i ha comportat un trasbalsament davant de fets positius —accions— d’una enorme transcendència; i, a més, en una infinitat de tipologies i circumstàncies i amb una riquíssima i sovint contradictòria gamma de resultats. Uns resultats en els quals l’acció i també la inacció han pogut suposar avenços transcendentals en el camí de realització i dignificació de la humanitat; i tot el contrari. Intentaré explicar-me. En l’obra de Shakespeare Molt soroll per a no res, quan un jove noble rep la conformitat del pare de la seva estimada a la seva relació, en quedar bloquejat de resposta per la gran joia,  a la fi se’n surt dient —cito de memòria llunyana—: “Disculpeu que no sàpiga  què respondre-us; però compreneu que el silenci moltes vegades és l’herald dels sentiments més nobles”. Una inacció d’aquesta manera es converteix en una sí acció denotadora explícita. En un context totalment diferent, el silenci d’una home anònim —conec nom i cognoms—, que era secretari de l’ajuntament d’un poble perdut a la serralada de Jaén, en arribar les forces nacionals l’any 1939, amb l’ensurt, li...

Seguir llegint

Confiança salvadora

Lluís Costa Bofill

Seguir llegint

Venerables vulnerables

Mercè Izquierdo

Seguir llegint

Educant per a la vida

Joel Cortés

Seguir llegint

Consciència davant del coronavirus

Lluís Busquets

Seguir llegint

L’ocàs de l’Església

Lluís Costa Bofill

Seguir llegint

Teixint complicitats en l’època de la postveritat

Mercè izquierdo

Seguir llegint