El botó nuclear

Kim Jong-un, president de Corea del Nord des de 2011, ha dit que té el botó nuclear sobre la taula del seu despatx i Donald Trump, president dels Estats Units de Nord Amèrica des de fa poc més d’un any, li ha respòs dient que el seu botó és més gros. És evident la voluntat d’intimidació dels dos. No són ni molt menys les úniques potències mundials que disposen d’armament nuclear, totes elles igual de perilloses; i és de témer que potser un dia a algun beneit d’aquests li doni per pitjar el maleït botonet, i tant li fa si és gros o petit, perquè provocarà una reacció en cadena que ningú podrà aturar d’efectes devastadors. Hirosima i Nagasaki ostenten el deplorable honor d’haver estat fins ara les úniques ciutats del món on s’ha viscut l’horror de la bomba atòmica, concretament el 6 i el 9 d’agost de 1945 respectivament. Entre els dos bombardejos es calcula que hi va haver 246.000 morts, dels quals només la meitat van morir els dies del bombardeig. Un 20% van morir per lesions o malalties atribuïdes a l’enverinament per la radiació. Amb posterioritat es va documentar la mort de 231 persones per leucèmia i 334 per diferents formes de càncer. La gran majoria de morts van ser civils, entre els quals hi havia...

Seguir llegint

Missatge de Nadal

(per tercer any consecutiu la Junta de Cristianisme S.XXI fa seu el missatge de Nadal que el President de la Comisió Permanent de l’Església Evangèlica dirigeix a la seva comunitat).   Malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans. No t’irritis, Senyor, fins a l’extrem, no et recordis per sempre
de les nostres culpes.
 Mira’ns:
tots nosaltres som el teu poble. Isaïes 64, 7-8 (BCI) En aquest any de celebració de la Reforma protestant, felicitar per aquest temps d’Advent i de Nadal és recordar-nos que estem en mans de Déu, el nostre pare, el nostre terrisser. Com el profeta Isaïes no podem deixar de veure que Déu té moltes raons per estar emprenyat; i lamentem amb Déu la desigualtat i la manca de desenvolupament de les llibertats que també aquest any hem patit i ens enutja veure com augmenta el patiment dels més febles o dels qui se senten deixats a banda. En una trobada recent se’ns recordava la necessitat que les persones siguin “subjectes polítics i jurídics”, principalment de cara a la igualtat. Per a molts dels temes del nostre temps la dinàmica de ser els protagonistes reals de la nostra història canviaria radicalment amb les formes d’opressió i discriminació. El text d’Isaïes coincideix amb aquest...

Seguir llegint

Ha vingut i s’ha quedat

El llenguatge litúrgic del temps d’Advent no m’ajuda gens a esbrinar ni a comprendre el missatge que deu voler presentar-me. Més aviat em desorienta i m’amoïna perquè crec que ha contribuït a secularitzar l’aparença d’aquestes festes i a esmorteir l’impacte que hauria de provocar el fet que Déu s’hagi fet carn, persona humana i no pas per fer un tomb per aquí baix durant alguns anys, sinó per quedar-s’hi i mantenir viu el crit dels desemparats. Aquest llenguatge té dues dificultats molt greus i insistents. Per una banda, les lectures dels profetes que prometen meravelles vessades a dojo de les mans de Déu. Resulta molt difícil albirar quines meravelles reals hi ha darrere les metàfores i els símbols altisonants. Cada any escoltem promeses semblants i cada anys les meravelles són més desnerides i llunyanes. I encara, potser, continuem esperant que algun dia Déu en faci alguna. Per altra banda, anar dient que Jesús ha vingut, ve i vindrà, queda molt rodó i bonic, però acaba sent un tòpic buit, que pocs saben explicar amb precisió i, encara menys, presentar com un lema engrescador i estimulant. Per què tantes anades i tornades? Les del present passen totalment desapercebudes, la del passat està molt pansida per la distància i la del futur, vés a saber… En canvi, el que m’ajuda a...

Seguir llegint

Josep Claparols i Moret

A mitjans del mes d’agost, la carcassa corporal d’En Josep Claparols es va ensorrar, víctima d’una greu malaltia que l’havia anat corcant durant els últims anys. És difícil de detallar els avatars dels seus 54 anys de servei ministerial, però és molt fàcil de posar en relleu l’eix entorn del qual va girar la seva trajectòria vital: el seu compromís absolut, fins al moll dels ossos, a favor de les persones que viuen als marges, a les perifèries, com diu al Papa Francesc. Al cap de cinc anys de l’ordenació, ja va començar a posar-lo en pràctica a Perpinyà i, al cap de cinc anys més, a París, atenent i acompanyant els emigrants i compartint amb ells treball, angoixes i esperances. Quan va tornar a Girona, l’any 1980, va ser destinat a la parròquia de santa Teresa de Blanes i, el 1983, a la de santa Maria del Poblenou de Figueres. Totes dues incloïen barriades on la majoria eren immigrants. També va ser consiliari de la JOC i de Càritas de Figueres. Va ser membre molt actiu del Grup d’Empordanesos i Empordaneses per a la Solidaritat, una representant del qual, el dia de les exèquies, en va fer aquest retrat: “implicat amb la gent que viu al marge del sistema, crític i sorneguer, dolç i generós. Un guerriller del...

Seguir llegint

Figures ocultes

Poques vegades quan vaig al cine surto amb el convenciment que acabo de veure  una obra magistral, encara que no hagi estat nominada per als “Oscars”. Els americans fan bones pel·lícules i és lògic que no totes siguin seleccionades. És el que m’ha succeït amb la pel·lícula “Figures ocultes”, basada en fets reals, on es posa d’evidència la lluita pels drets civils de la minoria negra dels EUA, fa poc més de cinquanta anys, i que li va costar la vida al seu líder Martin Luther King. La història explica com tres dones negres molt intel·ligents, amb una gran formació, van ser figures clau no solament en els primers llançaments d’homes a l’espai, sinó també en la conquesta de la lluna, però que per ser negres, per més que van tenir el reconeixement de dirigents de la NASA, el seu nom no va transcendir mai al gran públic i tota la glòria va ser només pels homes blancs. D’aquí el títol de la pel·lícula: “Figures ocultes”, perquè la seva identitat va ser ocultada només pel fet de ser negres. Han passat molts anys i si bé moltes coses han canviat, la segregació racial encara avui és una realitat a tot el món per més que un home negre hagi estat President dels EUA durant els últims vuit anys. Això...

Seguir llegint

Amnèsics

Fa ja molts mesos que pels reportatges de la televisió assistim a diverses actuacions judicials en els que investigats i testimonis, en el cas dels testimonis amb aparent obligació de dir la veritat, manifesten, a propòsit d’actuacions diverses sovint relacionades amb greus operacions de corrupció econòmica i administrativa, una absoluta manca de memòria. És com una constant que domina el panorama: ningú no recorda res. I es tracta de persones de gran abast polític: antics ministres de governs, executius de grans institucions econòmiques, gestors d’empreses oficials que administren els béns públics, etc. Darrerament quatre ex-ministres del Sr. Aznar  en un mateix dia ens varen obsequiar amb una manifestació d’amnèsia impressionant, que només els donà recursos residuals per carregar el mort a una persona ja dement que no pot opinar ni defensar-se. Els responsables dels bancs provoquen amb les seves explicacions dubtes seriosos sobre les seves capacitats (o les seves intencions) per gestionar els milions dels que són gestors. La situació és tant grotesca que hom diria que ens trobem davant d’una autèntica pandèmia d’alguna mena d’infecció específica de la memòria cerebral associada als despatxos de gran gestió. La primera impressió és que estem governats per persones incompetents que no tenen les capacitats mentals que mínimament s’exigeixen per a gestionar la “república” (utilitzant la denominació de l’Imperi romà). Es comprèn...

Seguir llegint

Barreres o fronteres?

He llegit un article de monsenyor Santiago Agrelo, missioner franciscà i arquebisbe de Tànger que, parlant de la frontera entre Espanya i el Marroc, fa la mateixa feredat que el documental Astral que ens oferí  Évole el passat octubre sobre el  problema migratori enregistrat davant la costa líbia. Pot anar bé començar l’any obrint els ulls, sabent que Espanya no compleix amb la seva acollida d’immigrats compromesa a Europa i que el Papa Francesc, després de la trobada d’alcaldes al Vaticà el passat desembre, felicità Ada Colau per expressar-li “admiració i gratitud pel que fa amb intel·ligència i coratge” a favor dels refugiats. Monsenyor Agrelo comença dient que les fronteres han esdevingut barreres infranquejables en el camí de la humanitat empobrida en cerca d’un millor futur. I diu: “Quan un immigrant ens demana la benedicció per al seu ‘viatge’ en les nostres esglésies marroquines el beneïm com si li donéssim l’extremunció per afrontar-lo a la mort”. El món privilegiat, amb arrogància i prepotència hem posat el cartell de “Prohibit el pas”. Com cal entendre el Brexit del passat juny? La indiferència permanent, la immunitat a la commoció interior, només pot ser possible si es justifica el que es veu. Hi ha qui parla del desvergonyiment dels poderosos. Pensem en Trump. Copio i tradueixo del llibre de X. Ribas Las...

Seguir llegint