Josep Claparols i Moret

A mitjans del mes d’agost, la carcassa corporal d’En Josep Claparols es va ensorrar, víctima d’una greu malaltia que l’havia anat corcant durant els últims anys. És difícil de detallar els avatars dels seus 54 anys de servei ministerial, però és molt fàcil de posar en relleu l’eix entorn del qual va girar la seva trajectòria vital: el seu compromís absolut, fins al moll dels ossos, a favor de les persones que viuen als marges, a les perifèries, com diu al Papa Francesc. Al cap de cinc anys de l’ordenació, ja va començar a posar-lo en pràctica a Perpinyà i, al cap de cinc anys més, a París, atenent i acompanyant els emigrants i compartint amb ells treball, angoixes i esperances. Quan va tornar a Girona, l’any 1980, va ser destinat a la parròquia de santa Teresa de Blanes i, el 1983, a la de santa Maria del Poblenou de Figueres. Totes dues incloïen barriades on la majoria eren immigrants. També va ser consiliari de la JOC i de Càritas de Figueres. Va ser membre molt actiu del Grup d’Empordanesos i Empordaneses per a la Solidaritat, una representant del qual, el dia de les exèquies, en va fer aquest retrat: “implicat amb la gent que viu al marge del sistema, crític i sorneguer, dolç i generós. Un guerriller del...

Seguir llegint

Figures ocultes

Poques vegades quan vaig al cine surto amb el convenciment que acabo de veure  una obra magistral, encara que no hagi estat nominada per als “Oscars”. Els americans fan bones pel·lícules i és lògic que no totes siguin seleccionades. És el que m’ha succeït amb la pel·lícula “Figures ocultes”, basada en fets reals, on es posa d’evidència la lluita pels drets civils de la minoria negra dels EUA, fa poc més de cinquanta anys, i que li va costar la vida al seu líder Martin Luther King. La història explica com tres dones negres molt intel·ligents, amb una gran formació, van ser figures clau no solament en els primers llançaments d’homes a l’espai, sinó també en la conquesta de la lluna, però que per ser negres, per més que van tenir el reconeixement de dirigents de la NASA, el seu nom no va transcendir mai al gran públic i tota la glòria va ser només pels homes blancs. D’aquí el títol de la pel·lícula: “Figures ocultes”, perquè la seva identitat va ser ocultada només pel fet de ser negres. Han passat molts anys i si bé moltes coses han canviat, la segregació racial encara avui és una realitat a tot el món per més que un home negre hagi estat President dels EUA durant els últims vuit anys. Això...

Seguir llegint

Amnèsics

Fa ja molts mesos que pels reportatges de la televisió assistim a diverses actuacions judicials en els que investigats i testimonis, en el cas dels testimonis amb aparent obligació de dir la veritat, manifesten, a propòsit d’actuacions diverses sovint relacionades amb greus operacions de corrupció econòmica i administrativa, una absoluta manca de memòria. És com una constant que domina el panorama: ningú no recorda res. I es tracta de persones de gran abast polític: antics ministres de governs, executius de grans institucions econòmiques, gestors d’empreses oficials que administren els béns públics, etc. Darrerament quatre ex-ministres del Sr. Aznar  en un mateix dia ens varen obsequiar amb una manifestació d’amnèsia impressionant, que només els donà recursos residuals per carregar el mort a una persona ja dement que no pot opinar ni defensar-se. Els responsables dels bancs provoquen amb les seves explicacions dubtes seriosos sobre les seves capacitats (o les seves intencions) per gestionar els milions dels que són gestors. La situació és tant grotesca que hom diria que ens trobem davant d’una autèntica pandèmia d’alguna mena d’infecció específica de la memòria cerebral associada als despatxos de gran gestió. La primera impressió és que estem governats per persones incompetents que no tenen les capacitats mentals que mínimament s’exigeixen per a gestionar la “república” (utilitzant la denominació de l’Imperi romà). Es comprèn...

Seguir llegint

Barreres o fronteres?

He llegit un article de monsenyor Santiago Agrelo, missioner franciscà i arquebisbe de Tànger que, parlant de la frontera entre Espanya i el Marroc, fa la mateixa feredat que el documental Astral que ens oferí  Évole el passat octubre sobre el  problema migratori enregistrat davant la costa líbia. Pot anar bé començar l’any obrint els ulls, sabent que Espanya no compleix amb la seva acollida d’immigrats compromesa a Europa i que el Papa Francesc, després de la trobada d’alcaldes al Vaticà el passat desembre, felicità Ada Colau per expressar-li “admiració i gratitud pel que fa amb intel·ligència i coratge” a favor dels refugiats. Monsenyor Agrelo comença dient que les fronteres han esdevingut barreres infranquejables en el camí de la humanitat empobrida en cerca d’un millor futur. I diu: “Quan un immigrant ens demana la benedicció per al seu ‘viatge’ en les nostres esglésies marroquines el beneïm com si li donéssim l’extremunció per afrontar-lo a la mort”. El món privilegiat, amb arrogància i prepotència hem posat el cartell de “Prohibit el pas”. Com cal entendre el Brexit del passat juny? La indiferència permanent, la immunitat a la commoció interior, només pot ser possible si es justifica el que es veu. Hi ha qui parla del desvergonyiment dels poderosos. Pensem en Trump. Copio i tradueixo del llibre de X. Ribas Las...

Seguir llegint

Se’ns ha acabat la canya?

Heu vist les mongeteres que, quan s’acaba l’estiu, han arribat al cap de munt de la canya i que semblen voltar desconcertades cercant a on arrapar-se? Se’ls ha acabat allò que les aguantava mentre creixien.  Penso que ens hi assemblem una mica, que també nosaltres hem perdut seguretats i ens sentim desconcertats. La nostra cultura s’ha tornat atea de cop i volta, els models culturals en els que ens havíem format trontollen. Se’ns ha acabat, també a nosaltres, cristians, la canya que donava suport a la nostra manera de viure i de pregar. La lectura del llibre ‘Sapiens, una breu història de la humanitat’’, del professor Yuval Noah Harari (2015), de la Universitat Hebrea de Jerusalem, m’ha ajudat a comprendre algun dels trets d’aquest desconcert i m’ha fet adonar que també ho és dels no creients; és a dir, no és que s’ensorri un determinat  plantejament religiós (el nostre) sinó que hi ha una preocupació compartida per moltes persones, creient i no creients, pel futur dels ‘sapiens sapiens’, la nostra espècie. Perquè resulta que aquesta Humanitat atea també té problemes. Us en faré cinc cèntims, d’aquest llibre, que ha estat  molt llegit (Facebook el va donar a conèixer als seus 38 milions de contertulians, el llibre s’ha traduït a 30 llengües…). L’autor ens presenta, de manera sintètica i superficial però ben informada,...

Seguir llegint

No cal consagració

Aquestes darreres setmanes, a la catequesi familiar, hem contemplat i comentat el fragment dels Fets dels Apòstols en què es resumeix la vida de les primeres comunitats cristianes (2, 41-47), el de la primera carta de Pau als corintis en què els transmet “la tradició que he rebut” sobre el “memorial” de Jesús, el Senyor (11, 17-29) i l’episodi del lavatori dels peus, que precedeix, segons Joan, l’Últim Sopar (13, 2-15). Crida l’atenció la diversificació de llocs i de funcions dels primers cristians: “assistien unànimement al culte del temple” i “a casa, partien el pa i prenien el seu aliment amb joia i senzillesa de cor”.  “Partir el pa” (la nostra Missa) no era un acre de culte, sinó una trobada fraternal en què feien visible i palpable que “tot ho tenien al servei de tots”. Per això no calia celebrar-ho en cap lloc sagrat ni consagrat, sinó “a casa” i no calia que ho presidís cap persona sagrada ni consagrada, sinó el pare de família, que vetllava perquè “la comunió fraterna” fos efectiva. Què hi ha de més profà i més allunyat del sagrat que menjar i beure al voltant d’una taula? Pau dirigeix la seva irada diatriba als corintis no pas perquè celebrin el “memorial” a casa ni per l’absència de sacerdot, sinó perquè “quan us reuniu...

Seguir llegint

Els fonamentalismes. Increment i amenaces

L’increment dels fonamentalismes és un dels desafiaments més importants que tindrem en un pròxim futur. L’enfrontament entre cultures i religions, la vinculació entre fonamentalismes religiosos i fonamentalismes militars i econòmics, les amenaces del terrorisme, el creixement de la ultradreta tant a Europa com als Estats Units, la relació amb xenofòbia, racisme… són l’expressió d’una societat insegura, que té por a l’altre i està a les antípodes de la voluntat de construir la convivència fonamentada sobre el diàleg, la tolerància i la pau. L’augment de les inseguretats augmenta la necessitat de trobar instàncies segures, líders carismàtics que obliguin a obeir i estalviïn la necessitat de pensar, dogmes incommovibles sobre les veritats de sempre, grups monolítics etc. tot això com un ferro roent on agafar-se i sublimar el sentiment de fracàs individual o col·lectiu, que ens permeti idealitzar la imatge negativa que tenim de nosaltres mateixos, que alimenti el sentiment d’identitat i ens doni la força necessària per redreçar-nos i sentir-nos alguna cosa. I això tant pel que fa a la dimensió personal com per tants grups (ètnics, religiosos, culturals, econòmics) sobre els que pesen estereotips negatius o que s’han trobat desplaçats del progrés de la història. La religió ofereix tots els elements per ser aquest sostre on aixoplugar-se. El fonamentalisme religiós és, abans de res, una reacció defensiva davant la...

Seguir llegint