21-28 de juliol: trobada “Solidaritat viscuda des de la interioritat. Apunta-t’hi!

Cristianisme al Segle XXI i un grup de joves et convidem a participar en unes jornades de Solidaritat i Espiritualitat, a finals de juliol. Aquí teniu una carta d’invitació i el programa d’activitats pels joves que hi estiguin interessats: Estimat amic, T’escrivim per convidar-te a les jornades per joves que tindràn lloc del 21 al 28 de juliol d’aquest 2017. Amb el títol de “SOLIDARITAT VISCUDA DES DE LA INTERIORITAT” busquem transmetre l’essència del l’espai al que et volem convidar: un temps on conversa, acció, servei i compartir es troben per tal d’aportar llum a les preguntes que portem dins.  En aquest correu hi ha adjunt el prospecte on trobarás més informació sobre el QUÈ, ON, COM i QUAN de tot plegat. totes maneres, per a qualsevol pregunta, suggerència, interés d’assistència, etc. no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres (merce.izquierdo@uab.cat) Fins aviat!  Una abraçada per part de l’equip organitzador.    Descarregueu-vos el programa...

Seguir llegint

Barreres o fronteres?

He llegit un article de monsenyor Santiago Agrelo, missioner franciscà i arquebisbe de Tànger que, parlant de la frontera entre Espanya i el Marroc, fa la mateixa feredat que el documental Astral que ens oferí  Évole el passat octubre sobre el  problema migratori enregistrat davant la costa líbia. Pot anar bé començar l’any obrint els ulls, sabent que Espanya no compleix amb la seva acollida d’immigrats compromesa a Europa i que el Papa Francesc, després de la trobada d’alcaldes al Vaticà el passat desembre, felicità Ada Colau per expressar-li “admiració i gratitud pel que fa amb intel·ligència i coratge” a favor dels refugiats. Monsenyor Agrelo comença dient que les fronteres han esdevingut barreres infranquejables en el camí de la humanitat empobrida en cerca d’un millor futur. I diu: “Quan un immigrant ens demana la benedicció per al seu ‘viatge’ en les nostres esglésies marroquines el beneïm com si li donéssim l’extremunció per afrontar-lo a la mort”. El món privilegiat, amb arrogància i prepotència hem posat el cartell de “Prohibit el pas”. Com cal entendre el Brexit del passat juny? La indiferència permanent, la immunitat a la commoció interior, només pot ser possible si es justifica el que es veu. Hi ha qui parla del desvergonyiment dels poderosos. Pensem en Trump. Copio i tradueixo del llibre de X. Ribas Las...

Seguir llegint

Se’ns ha acabat la canya?

Heu vist les mongeteres que, quan s’acaba l’estiu, han arribat al cap de munt de la canya i que semblen voltar desconcertades cercant a on arrapar-se? Se’ls ha acabat allò que les aguantava mentre creixien.  Penso que ens hi assemblem una mica, que també nosaltres hem perdut seguretats i ens sentim desconcertats. La nostra cultura s’ha tornat atea de cop i volta, els models culturals en els que ens havíem format trontollen. Se’ns ha acabat, també a nosaltres, cristians, la canya que donava suport a la nostra manera de viure i de pregar. La lectura del llibre ‘Sapiens, una breu història de la humanitat’’, del professor Yuval Noah Harari (2015), de la Universitat Hebrea de Jerusalem, m’ha ajudat a comprendre algun dels trets d’aquest desconcert i m’ha fet adonar que també ho és dels no creients; és a dir, no és que s’ensorri un determinat  plantejament religiós (el nostre) sinó que hi ha una preocupació compartida per moltes persones, creient i no creients, pel futur dels ‘sapiens sapiens’, la nostra espècie. Perquè resulta que aquesta Humanitat atea també té problemes. Us en faré cinc cèntims, d’aquest llibre, que ha estat  molt llegit (Facebook el va donar a conèixer als seus 38 milions de contertulians, el llibre s’ha traduït a 30 llengües…). L’autor ens presenta, de manera sintètica i superficial però ben informada,...

Seguir llegint

No cal consagració

Aquestes darreres setmanes, a la catequesi familiar, hem contemplat i comentat el fragment dels Fets dels Apòstols en què es resumeix la vida de les primeres comunitats cristianes (2, 41-47), el de la primera carta de Pau als corintis en què els transmet “la tradició que he rebut” sobre el “memorial” de Jesús, el Senyor (11, 17-29) i l’episodi del lavatori dels peus, que precedeix, segons Joan, l’Últim Sopar (13, 2-15). Crida l’atenció la diversificació de llocs i de funcions dels primers cristians: “assistien unànimement al culte del temple” i “a casa, partien el pa i prenien el seu aliment amb joia i senzillesa de cor”.  “Partir el pa” (la nostra Missa) no era un acre de culte, sinó una trobada fraternal en què feien visible i palpable que “tot ho tenien al servei de tots”. Per això no calia celebrar-ho en cap lloc sagrat ni consagrat, sinó “a casa” i no calia que ho presidís cap persona sagrada ni consagrada, sinó el pare de família, que vetllava perquè “la comunió fraterna” fos efectiva. Què hi ha de més profà i més allunyat del sagrat que menjar i beure al voltant d’una taula? Pau dirigeix la seva irada diatriba als corintis no pas perquè celebrin el “memorial” a casa ni per l’absència de sacerdot, sinó perquè “quan us reuniu...

Seguir llegint

Vers un nou pla pastoral diocesà

Estem contents per la  iniciativa de fer una consulta àmplia a fi de recollir idees que permetin un Pla Pastoral adequat als nostres temps. Per això responem a aquesta invitació amb una aportació que correspon al que som: una associació civil (no pas una parròquia ni una comunitat de base) que treballa perquè el cristianisme respongui als reptes del segle XXI i  encaixi en una societat laica que viu situacions molt diverses que produeixen canvis de valors notables i sorprenents. Partim del document que va elaborar  J. M. Rambla S.J. com  a síntesi de la reflexió ‘La preparació del Pla Pastoral Diocesà’ (posarem en cursiva les cites textuals). La nostra reflexió s’articula entorn a l’expressió la nostra Església diocesana ha de ser una Església «en sortida», «cap enfora»; també ha de ser una Església «experta en humanitat». Ens sembla que sintetitza molt bé la feina que ara cal fer, la que el Papa Francesc ens demana quan parla d’esglésies obertes i de «ser amb la gent». Per això, interpretem les recomanacions contingudes en els diversos apartats del document de base des d’aquesta ‘sortida’. “Sortir” evoca l’avenç, el pelegrinatge, la iniciativa creativa, la descoberta, l’abandó de seguretats… enfront d’actituds de tancament, d’estabilitat, d’immobilisme de rutina.. Psicològicament “sortir” pot indicar aquella disposició a trencar l’autolimitació que tant sovint ens imposem en...

Seguir llegint

Els fonamentalismes. Increment i amenaces

L’increment dels fonamentalismes és un dels desafiaments més importants que tindrem en un pròxim futur. L’enfrontament entre cultures i religions, la vinculació entre fonamentalismes religiosos i fonamentalismes militars i econòmics, les amenaces del terrorisme, el creixement de la ultradreta tant a Europa com als Estats Units, la relació amb xenofòbia, racisme… són l’expressió d’una societat insegura, que té por a l’altre i està a les antípodes de la voluntat de construir la convivència fonamentada sobre el diàleg, la tolerància i la pau. L’augment de les inseguretats augmenta la necessitat de trobar instàncies segures, líders carismàtics que obliguin a obeir i estalviïn la necessitat de pensar, dogmes incommovibles sobre les veritats de sempre, grups monolítics etc. tot això com un ferro roent on agafar-se i sublimar el sentiment de fracàs individual o col·lectiu, que ens permeti idealitzar la imatge negativa que tenim de nosaltres mateixos, que alimenti el sentiment d’identitat i ens doni la força necessària per redreçar-nos i sentir-nos alguna cosa. I això tant pel que fa a la dimensió personal com per tants grups (ètnics, religiosos, culturals, econòmics) sobre els que pesen estereotips negatius o que s’han trobat desplaçats del progrés de la història. La religió ofereix tots els elements per ser aquest sostre on aixoplugar-se. El fonamentalisme religiós és, abans de res, una reacció defensiva davant la...

Seguir llegint

La globalitat de la indiferència

Deixar aquest món després d’haver-hi estat un nombre elevat d’anys és l’esperança en què vivim tots els mortals, és a dir, aconseguir passar pel món consumint un cicle vital que ens permeti acabar els nostres dies a una edat avançada, amb la consciència clara, sense patir massa i, si pot ser, envoltats de les persones que estimem i que ens estimen. Ideal. On s’ha de firmar? Sabem prou bé, però, que això no és sempre així. La llista de causes que ho demostren és llarga, llarguíssima, des de la mort de l’innocent fins a la de qui s’immola en un atac terrorista, passant pel desfici de la fam, les cruels malalties congènites i adquirides, les guerres, els accidents, els desastres naturals i un llarg etc. I, amb tot, però, sabem que per a Déu té el mateix valor la vida que només ha durat un minut com la que ha superat més d’un segle d’existència. Les diferències són abismals entre els diferents països que configuren el nostre planeta i, quan moltes persones que malviuen en el seu lloc de naixença arriben a la certesa d’una mort segura com a conseqüència de les guerres o simplement per falta de recursos, l’instint de conservació individual fa que, en pèssimes i molt costoses condicions, es llencin  a l’aventura de trobar un món...

Seguir llegint