Canvi religiós, canvi espiritual, canvi cultural

Religions i espiritualitats pertanyen, com les filosofies, les arts o les mateixes ciències a les dimensions que constitueixen els sistemes simbòlics amb què la ment humana dona resposta a la irrenunciable capacitat de transcendir els objectius més immediats de la supervivència animal, intentant trobar sentit a l’aventura del viure. De fet el fet religiós/espiritual és un dels fets culturals més significatius de la història humana i, encara avui, més de tres quartes parts de la humanitat segueixen inspirant la seva transcendència mental amb les espiritualitats o les religions. No és fàcil distingir ambdós conceptes perquè mantenen interseccions notables, però una primera aproximació, que caldria alliberar de simplisme, podria assenyalar que la transcendència religiosa sol parlar de Déu o déus, mentre que les espiritualitats solen centrar-se en el conreu del món interior, del jo i dels seus avatars. A casa nostra, seguint un moviment general europeu però amb una intensitat i velocitat destacables, religions i espiritualitats sofreixen un canvi potent. El canvi religiós a Catalunya ha significat per al catolicisme romà (l’adscripció religiosa més destacable a Catalunya) un desballestament històric que encara no ha tocat fons. En el període de tres generacions, la pertinença catòlica dels catalans ha passat més o menys d’un 80% a un 20%. Aquest fet va acompanyat d’un desinterès cultural clar i fins i tot un...

Seguir llegint

Església filipina i llatinoamericana enlloc d’Església catalana?

Lluís Busquets i Grabulosa

Seguir llegint

L’abraçada de l’amor

Marta López Batalla

Seguir llegint

Boabacar, l’Altre i el Pecat d’omissió

Jaume Comellas

Seguir llegint

Arcadi Oliveres, visió personal

Arcadi Oliveras i Boadella (Barcelona, 1945), casat amb Janine Künzi amb qui va tenir quatre fills, va estudiar d’adolescent als escolapis de Diputació, on va rebre una marca indeleble de Lluís M. Xirinacs El 1968, en època d’estudiant participà a la constitució clandestina del Sindicat Democràtic d’Estudiants (la «Caputxinada» de 1966) i, el 1968, l’any en què va aconseguir  la Llicenciatura en Ciències Econòmiques,  fou processat pel TOP. Acabats els estudis, començà a treballar al Centre d’Estudis de Desenvolupament Comunitari (CEDEC), des d’on treballà per al desenvolupament econòmic municipal i comarcal. Per circumstàncies personals, el 1969,  es va haver de posar al davant d’una empresa familiar, que liquidà, i es posà a treballar a l’Institut Víctor Seix de Polemologia, que arribà a dirigir.  Participà a l’Assemblea de Catalunya (1971-77), fundà l’Associació de veïns de l’Esquerra de l’Eixample (1970), milità a «Cristians pel Socialisme» (1971) i, el 1974, començà a participar  a «Pax Christi», de la qual va ser copresident conjuntament amb A. Colom i F. Roda (1974-1990). Poca gent sap que  des de l’associació s’intercedí davant de Pau VI contra les condemnes a mort de  J. Paredes Manot «Txiqui» i S. Puig Antich. El 1976 fou detingut per participar a la «Marxa per la Llibertat». El 1977 va promoure la creació Associació Catalana de Solidaritat i Ajut al Refugiat...

Seguir llegint

Prou sacrificis

Lluís Costa

Seguir llegint

No saben el que fan

Crec que podríem convenir que els camins pels quals transita la història humana  en els darrers temps no albiren res de bo; i no ho dic per la pandèmia mundial  que ens ha tocat viure des de fa un any i escaig. Ens hem de remuntar ben bé fins les darreres dècades del segle passat per trobar les primeres senyals on era possible descobrir que alguna cosa  s’estava torçant. En bona part, mig adormits per viure en una zona del mon certament confortable, on sentíem repetir una i altre vegada allò de la “societat del benestar”, la majoria de les vegades com una conquesta que era inalienable. Quedaven lluny en el record les penúries de dues guerres mundials i, a casa nostra, la d’una guerra civil cruel i traumàtica, com ho van ser encara més, els seus efectes durant quaranta llargs anys. També veiem en confiança la superació de la “guerra freda”; veiem allunyar-se el perill d’una guerra nuclear que es va fer molt present a l’octubre de l’any 1962 en la denominada “crisis dels míssils”, tal volta és el moment en que se’ns ha fet més patent aquest perill, encara que hem viscut durant anys sobre un autèntic polvorí, la majoria de vegades oblidat, però sempre present, una amenaça constant que ens ha acompanyat i que ho continua...

Seguir llegint