Carta de “Cristianisme al S.XXI” a nuestros compañeros de “Redes Cristianas”: «España ante el espejo»

    La crisis catalana ha puesto al descubierto algunas realidades que nos parecían caducas e incluso desaparecidas en la España actual. La más relevante por ser la de más difícil transformación: la estructura sociológica que hizo posible, entre otros factores, que el franquismo perdurara durante cuatro décadas, subsiste aún en una parte significativa de la población española. Se trata de aquellas personas que, a pesar de la existencia de una corrupción que infecta hasta sus raíces al PP, de sus decididas políticas contra las clases más humildes y de su apoyo incondicional a los poderes económicos, le siguen dando soporte en las urnas, convencida de que sólo el PP vela por unos valores tradicionales sin los cuales no tendría sentido el concepto que para ellos tiene España: el predominio cultural y lingüístico de Castilla sobre el resto de territorios, la incomprensión, cuanto no la hostilidad, hacia las personas de culturas y religiones distintas, el miedo y el desprecio hacia lo extranjero, un cierto complejo de superioridad moral y la confusión entre estado e iglesia (¡cuatro ministros cantando “Soy el novio de la muerte”, entre ellos el de Educación y Cultura, ante el Cristo de la Buena Muerte!).    La crisis ha hecho emerger con fuerza algunos interrogantes como, por ejemplo, el de si los valores democráticos se encuentran plenamente...

Seguir llegint

Ètica i praxi financera

Aquests dies he llegit la crònica d’unes jornades convocades per la Fundació Joan Maragall, Cristianisme i Justícia i Justícia i Pau. El tema era el que he posar aquí com a títol: “Ètica i praxi financera”. S’hi transcrivia una afirmació de la doctora Dolors Oller: “La fe cristiana, si es viu coherentment, té una projecció pública i social”. No sé si l’autora m’ho permetria, però, per fer el meu comentari, canvio els dos últims adjectius: … té un projecció política i econòmica. Amb el canvi crec que expressa amb més claredat no solament un criteri de conducta, sinó la formulació d’una escandalosa paradoxa del nostre cristianisme. Tot i que és un principi tan clar i indiscutible, percebo molt poques empremtes de l’Evangeli de Jesús en la política i en la praxi financera actual; més aviat al contrari, detecto que tant l’una com l’altra van al seu aire, sense cap punt de contacte amb les línies mestres que Ell va marcar. I això malgrat que molts agents d’aquestes dinàmiques no fan pas escarafall a l’hora de reconèixer-se cristians. Un altre ponent, el senyor Jordi Ibáñez, director de la Fundació Fiare, va parlar de democratitzar les empreses, maximitzar el benefici col·lectiu i engegar una dinàmica encaminada a la “transformació social i no a l’ànim de lucre” i hi afegia  que “la...

Seguir llegint

La situación política en España y los efectos en la iglesia

INTRODUCCIÓN Solo pretendo realizar un breve resumen de la situación actual de la política española porque creo que es preciso definir varios puntos que son los ejes del conflicto actual; sin prestar atención a cada uno de ellos, no es posible entender la base del conflicto ni, lo que es más trascendente, cuál puede ser la evolución futura de la situación. Expondré de modo resumido diez puntos, ordenados según su irrupción histórica: La integración de Cataluña en España ha sufrido a lo largo de los últimos 300 años desencuentros recurrentes, cuya raíz histórica está muy bien descrita en un documento realizado por Jaume Botey titulado “Momento actual del proceso den Catalunya” publicado en Iglesia Viva Nº 263, julio-septiembre 2015 <http://iviva.org/ revistas/263/263-33-ADEBATE.pdf>. Del mismo autor cf. también: “Cristianos ante el nacionalismo / independen-tismo catalán” en Éxodo, num 141 (2017) <http://www.exodo.org/ cristianos-ante-el-nacionalismoindependentismo-catalan/>. También El procés nacional català (Barcelona: Cristianisme al segle XXI, 2015). Uno de los elementos que pretendían pacificar esta situación fue el Pacto Constitucional de 1978, en el que inicialmente hubo un intento de descentralización del Estado, creando las “autonomías”, aunque el cambio se realizó sin dar una solución completa a las aspiraciones de Cataluña, al no recogerse en el Estatut de 1979 sus peculiaridades propias, como su identidad histórica, una lengua distinta y una idiosincrasia diferenciada del resto...

Seguir llegint

Humans, transhumans i posthumans

Les NBIC (Nanotecnologia-Biotecnologia-Infotecnologia-Cognotecnologia) juntament amb les TICs (Tecnologies de la Informació i Comunicació), la robòtica i la intel·ligència  artificial conformen les tecnologies dites exponencials amb les quals es treballa avui en molts laboratoris d’investigació.  En el món angloamericà (Oxford, Stanford, Sillicon Valley…) s’ha desenvolupat, de vint anys ençà, un moviment científic, el transhumansime. Alguns en situen l’origen l’any 1957, quan el biòleg Julius Huxley, germà d’Aldous, proposà el terme a New Bottles for New Wine; es referia a la possibilitat de millora de l’ésser humà, mitjançant la ciència i la tecnologia,  tant des del punt de vista genètic com des de la perspectiva social i ambiental. Avui ja s’empren tècniques sorgides de l’enginyeria genètica (selecció d’embrions, transferències citoplàsmiques, fecundació in vitro), el dòping (químic, físic o genètic), els transplantaments i la medicina regenerativa, la nanomedicina, la neurotecnologia  que inclou implants neuronals al cervell o interfases cervell/or-dinador o dispositius portables (cyberware)… Segons la World Transhumanist Association podem entendre el transhumanisme com una manera de pensar el futur a partir de la premissa  que l’espècie humana, en la seva forma actual, encara no ha arribat al final del desenvolupament; seríem en una etapa molt preliminar, de transició, fins a passar  del transhumà al posthumà. Jan Huston defineix el posthumà com a VAS (Vida Artificial Sensitiva), màquines intel·ligents, autònomes, autoconscients i capaces...

Seguir llegint

El testimoni d’un creient del segle XXI (Jaume Botey per ell mateix)

Feu clic aquí per descarregar el pdf Quan, a finals dels 60, la mateixa gent de Can Serra de l’Hospitalet que volia una església va haver bastit la Casa de la Reconciliació, on en Jaume aplicava a l’Escola d’adults el mètode Freire per a l’alfabetització, que ja havia aplicat al Camp de la Bota, Francisco Fernández Buey, marxista, catedràtic de Filosofia del Dret, Moral i Política a l’UPF, li demanà de fer classes en aquell edifici-església, que no semblava una església. Volia convertir la teoria marxista en praxi. En Jaume s’hi va avenir pensant que duraria poc. Contra el que es pensava, ho va fer durant més de mitja dotzena d’anys, durant els  quals li demanà de portar-hi un amic, també marxista: el catedràtic d’economia Manuel Sacristán. Vist que, per d’altres raons, era molt conegut, per fer palanca li argumentà: “Diré a Manolo que no se presente a los alumnos como Sacristán.” Botey li contestà somrient: “Paco, ¿crees que aquí alguien sabe quién es Manolo Sacristán?” Hi va fer classes de “lectura del diari” (el mateix que feia durant els mateixos anys, don Roberto, deixeble de don Milani, a les barraques de Cinecittà), fins que es va haver de sotmetre a diàlisi. Sense que la genten fos conscient, en Jaume tenia a la Casa de la Reconciliació  dos catedràtics eminents...

Seguir llegint

Jaume Botey, l’amic, el mestre, el nostre president

Jaume Botey, un somriure sorneguer, una mirada còmplice que t’acollia, disposada a compartir…s’ha mort i encara no ens en arribem a fer càrrec, no ens imaginem fer camí sense ell. Només som capaços, encara atuïts, d’agrair tot el que ens ha donat sense atrevir-nos encara a mesurar la magnitud del buit que ens deixa la seva absència. Es diu que totes les persones són ‘úniques’ però  cap ho és tant i per a tanta gent com en Jaume, no  cal que ens escarrassem a demostrar-ho. N’és un indicador la quantitat i diversitat d’amics que l’estimaven i  que han anat a acomiadar-lo: l’església plena de goma gom, les llargues cues al tanatori per abraçar la Maria Pilar. Una estranya alquímia fonia diverses facetes de la seva manera de ser  i les transformava fent-les irrepetibles en altres persones. Per exemple, en Jaume era savi, era senzill, era un líder, tot alhora. Era un savi, i tant. Era historiador, antropòleg, teòleg, escriptor, professor, amb un criteri segur en el que es podia confiar i que era reclamat en infinitat de invitacions a fer xerrades, conferències, articles, llibres. Serà sempre una referència, una fita en la formació intel·lectual d’infinitat d’alumnes; i company d’altres professors amb els quals compartia l’interès per la formació de joves i adults, superant l’enciclopedisme i amb  els ulls posats...

Seguir llegint

Desarmar els inferns

Aquest és el títol del quadern 207 de Cristianisme i Justícia. Porta el subtitol “Practicar la noviolència de Jesús avui”. L’autor és Joan Morera Perich. El text m’ha captivat des de les primeres línies, on planteja aquesta pregunta: “Realment és veritat que les dues úniques sortides [com a resposta als inferns] són l’acció/reacció o el silenci submís? En aquest quadern explico la tercera via de Jesús”. És una pregunta que m’inquieta de fa temps i que, davant la violència en què vivim submergits, no sabia respondre de manera coherent i raonable. Aquests comentaris m’han ajudat a fer-ho. Només una ullada sobre l’argument. A “El mirall de l’autosacrificat per als altres” comenta els quatre cants dels Servent de YHWH a Isaïes (capítols 40-55). A “Desobeir per excés”, el fragment de Mateu 5, 38-42, el nucli més dur de rosegar i més difícil de pair de l’Evangeli. A la conclusió, ”Fonaments per a una noviolència cristiana avui” proposa unes estratègies molt concretes. Un paràgraf potser resumeix tot el recorregut: “Exploro la tercera via de Jesús, que escapa a la comprensió de les altres dues opcions. Una via que exigeix lucidesa i creativitat, fe i constància. Certament, és més difícil i compromesa que prémer el gallet (signifiqui el que signifiqui) o que callar, aguantar i fugir. L’audàcia de l’apòstol detectarà aviat que...

Seguir llegint