L’Alta Magistratura

El dilluns 7 de setembre va tenir lloc l’obertura de l’any judicial en presència del rei. L’acte tingué lloc a la mateixa sala  on es van jutjar els líders  independentistes catalans i, vulgues o no,  l’afer planava en l’aire. I més ara, quan s’han demanat indults i s’ha parlat d’amnistia.  M’he cansat d’escriure en papers i de proclamar en les presentacions del meu llibre El Judici que la sentència del senyor Manuel Marchena contra els líders del procés va ser defensiva (va escriure-hi llargs antecedents  per blindar-se davant d’Europa i semblava preocupar-lo més  justificar que no hi havia hagut rebel·lió que  demostrar la sedició), creativa (muntà la sedició gràcies als atestats de Baena i César López), oblidadissa (per exemple, dels ferits o dels pàtrols devastats, no en diu res), covarda (no volgué acarar Pérez de los Cobos amb Ferran López, el segon dels Mossos, com li proposà la defensa), errònia (posà C. Forcadell i D. Bassa en llocs on mai no havien estat), epidèrmica i cruel, perquè diu que la independència  era «una quimera que mai no va fer perillar l’ordre públic» (aleshores, per què els anys de pena? per revenja?). Els qualificatius pitjors són els que consideren Marchena  epidèrmic i covard.  Epidèrmic perquè acabà el judici sense haver volgut esbrinar qui havia donat l’ordre a les FCSE de...

Seguir llegint

«M’EXPLICO, DE LA INVESTIDURA A L’EXILI»

M’he llegit d’una tacada, amb un parell o tres de sessions llargues, les 677 pàgines del llibre Carles Puigdemont M’explico, posat sobre el paper per Xevi Xirgo. Bona feina del periodista i d’Isabel Martí, l’editora, si hem de fer cas al pròleg. El llibre va des de l’endemà de Reis del 2016, quan la CUP no volia investir Artur Mas President de la Generalitat, fins al 21-XII-2017, amb la victòria de Junts x Cat, contra les enquestes que feien guanyadora ERC, en les eleccions inventades per Rajoy sota el 155, i la celebració des de l’exili de Brussel·les. Vagi per davant que aquest era un llibre necessari. Les ratllades d’autocensura del llibre, justificades en un dels pròlegs per no comprometre ningú, més aviat semblen retractacions d’ultimíssima hora per no embolicar més la troca… Però, també hi ha qui ho considera un gran encert… Entenem-nos. Xirgo ha tingut el privilegi que ja hauríem volgut molts periodistes: seguir Puigdemont com una paparra durant aquests anys. I, després, entre tot dos, el president i ell, s’han posat mans a l’obra a partir de dues perspectives: primera, construir un relat ex eventu  a partir de la finta d’un dietari; és a dir ―i és ben lícit: també ho fan els Evangelis―, hi ha consideracions i judicis de fet i, sobretot de valor, construïts...

Seguir llegint