Cèsar i Déu – homilia de Ramon M. Nogués el dia 19-X-20

Hem començat les lectures escoltant-ne una d’Isaïes en la que el Profeta elogia la figura de l’emperador Cir II de Pèrsia que acabà amb l’exili hebreu a Babilònia i el presenta com ungit de Déu. Isaïes es fa ressò de la idea que el poder polític ve de Déu, idea comuna en les societats antigues. L’elogi de Cir coincideix amb el caràcter lliberal i tolerant d’aquest emperador i el fet que afavorís els jueus, permetent el retorn a  Jerusalem l’any 538aC i la construcció del segon Temple. L’Evangeli ens presenta el conegut incident de la pregunta capciosa feta a Jesús sobre la licitud de pagar els impostos a l’ocupant romà. Jesús contesta amb una frase que s’ha convertit en una dita universal : “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar  i a  Déu el que és de Déu”. La lectura d’aquesta frase és diversa. Molts creuen que és com un “gag” de Jesús, que fuig d’estudi. Altres creuen que aquí es podria fonamentar l‘atribució de drets civils i eclesiàstics repartits. En els dos casos es presenta el controvertit i important tema de les relacions entre poders polítics i religiosos i les seves interseccions. Jesús no entrà en el problema polític directament, tot i que la situació de Judea en el seu temps era prou delicada i donava per...

Seguir llegint

Teresa Codina, guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya

Les Medalles d’Or de la Generalitat de Catalunya es van crear el 1978 per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.. Aquest any, la Medalla d’Or s’ha atorgat a Maria Teresa Codina i Mir, que és sòcia de Cristianisme al segle XXI. Amb aquesta concessió, la Generalitat de Catalunya honora una persona referent en el món de l’ensenyament a Catalunya.    Estimada Maria Teresa, et felicitem ben de cor per aquest reconeixement tan merescut. Has estat present i activa en tots els fronts innovadors i has rebutjat amb valentia les claudicacions que sovint impedeixen els canvis necessaris.  Celebrem aquest reconeixement, n’estem molt contents. Gràcies pel teu mestratge!   Entrevista a VilaWeb: ‘”la clau és pell fina i sentit comú” Maria Teresa Codina i Mir va néixer a Barcelona el 6 de març de 1927. Va obtenir el títol de mestra (1951) i la llicenciatura de Filosofia i Lletres en l’especialitat de Filologia Clàssica (1952). Posteriorment va fer una estada a França, on va rebre una intensa formació pedagògica al Centre d’Études Pédagogiques dirigit per Pierre Faure, a més d’altres cursos a la Sorbonne. De retorn a Catalunya, després d’iniciar i abandonar els estudis de Pedagogia a la Universitat de Barcelona per trobar-los excessivament teòrics i...

Seguir llegint

Carta oberta al cardenal i arquebisbe Omella i a qui correspongui

Carta d’Isabel Turull Negre, germana del pres polític Jordi Turull

Seguir llegint

Hilari – Pilar Rahola (La Vanguardia)

Des de «Cristianisme al Segle XXI» volem recordar tres sacerdots traspassats recentment, el bisbe Pere Casaldàliga, Mossèn Manel Pousa («El pare Manel») i el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, a través d’un article de Pilar Rahola, aparegut a La Vanguardai el passat dia 4-X-20. Es dona el cas que  Pilar Rahola participà en el nostre darrer Congrés i que el P. Raguer ho va fer en el nostre passat cicle d’«Espai Obert», amb una ponència titulada Tres catalans de la tercera Espanya: Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, Manuel Carrasco i Formiguera i Domènec Batet. Tres figures que no es poden arrenglerar ni en l’Espanya dita roja ni en l’altra dita blanca durant conflicte civil. Com deia el P. Hilari Raguer, «a Catalunya hi havia més persones que enlloc que no se sentien identificades  i amb una ni amb l’altra, que no hi cabien i que fins i tot eren perseguides a mort a totes dues zones». Així ho va dir en la ponència del passat 23-V-2019, recollida en el volum que,  amb la participació d’altres experts com  N. Garolera, J. Aymar, R. Corts, Bernabé Dalmau i P. Codina, recull tot el cicle sota el títol Església Catalana i reconstrucció nacional (2020), que teniu disponibles a la nostra Associació i a Amazon. Que serveixi d’homenatge.   HILARI,  per Pilar...

Seguir llegint

L’Alta Magistratura

El dilluns 7 de setembre va tenir lloc l’obertura de l’any judicial en presència del rei. L’acte tingué lloc a la mateixa sala  on es van jutjar els líders  independentistes catalans i, vulgues o no,  l’afer planava en l’aire. I més ara, quan s’han demanat indults i s’ha parlat d’amnistia.  M’he cansat d’escriure en papers i de proclamar en les presentacions del meu llibre El Judici que la sentència del senyor Manuel Marchena contra els líders del procés va ser defensiva (va escriure-hi llargs antecedents  per blindar-se davant d’Europa i semblava preocupar-lo més  justificar que no hi havia hagut rebel·lió que  demostrar la sedició), creativa (muntà la sedició gràcies als atestats de Baena i César López), oblidadissa (per exemple, dels ferits o dels pàtrols devastats, no en diu res), covarda (no volgué acarar Pérez de los Cobos amb Ferran López, el segon dels Mossos, com li proposà la defensa), errònia (posà C. Forcadell i D. Bassa en llocs on mai no havien estat), epidèrmica i cruel, perquè diu que la independència  era «una quimera que mai no va fer perillar l’ordre públic» (aleshores, per què els anys de pena? per revenja?). Els qualificatius pitjors són els que consideren Marchena  epidèrmic i covard.  Epidèrmic perquè acabà el judici sense haver volgut esbrinar qui havia donat l’ordre a les FCSE de...

Seguir llegint

Butlletí de l’Hospital de Santa Anna

Feu clic aquí per llegir el darrer butlletí de l’Hospital de Campanya Santa Anna de...

Seguir llegint

On és el Cel del pare Manel? (Diari Ara)

Ara que te n’has anat darrere del Carles Flavià i el Pepe Rubianes no sé on, no oblido quin és el teu Cel: fer una copa als barris nord de Barcelona, els que, amb el Raval, tot Ciutat Vella i Montjuïc, eren casa teva, el braç de la creu totalment desigual a l’altre que va de Pedralbes a Diagonal Mar d’aquesta Barcelona que crucifica “els que no tenen”. I amb tot, a l’altre braç, hi tenies molts amics i amigues. Gent que t’ajudava, gent que t’estimava. Els que no t’estimaven eren els del poder jeràrquic. Manel, ja no estem als anys en què els capellans i les monges circulaven anònimament. Ara cal anar amb ortodòxia i distinció! Però a tu l’únic que et distingia era el somriure murri, despenjat, i anar de bracet dels més tirats, dels del barri, els de la presó. I si era una noia, millor. Eres un capellà d’un altre temps. Ja no encaixaves. Se’ns acaba una època, amb tu i amb el Pere Casaldàliga. L’època dels que, des de la mirada profunda de la fe, us heu emmerdat en el fang del món, dels desposseïts, dels abandonats. I el Pere des de la denúncia valenta. … Feu clic aquí per llegir l’article complet al web del Diari...

Seguir llegint