Carta oberta al cardenal i arquebisbe Omella i a qui correspongui

Per a informació els nostres associats, des de «Cristianisme al segle XXI» volem donar difusió a la carta que la germana de l’honorable  Jordi Turull, ex-Conseller de Presidència i ex-Portaveu del govern català,  la senyora Isabel Turull Negre, relacionada amb nosaltres mitjançant els grups de catequesi,  va fer pública l’1 d’octubre del 2020 sobre la situació perplexitat que li causa  la situació del seu germà enfront diferents actituds de la jerarquia eclesiàstica davant  de causes del tot controvertides. 

 

Carta oberta al cardenal i arquebisbe Omella i a qui correspongui

Li faig saber que fa poc més d’una setmana el meu pare, Domènec Turull Marquès, ens va deixar. Avui, 1 d’octubre de 2020, dia en què també ens ha deixat el pare Hilari Raguer, li vull dir amb tot el dolor que estem vivint, però amb tota la senzillesa i humilitat de què soc capaç, que no entenc res. Ja fa sobretot tres anys que com a cristiana no entenc res.

Li agrairia, com a màxima autoritat de l’Església a Catalunya i de l’Església a Espanya, que em donés una mica de consol i de llum sobre l’actuació que està tenint l’Església com a institució-jerarquia en els casos d’injustícia.

El que m’ha mogut a fer aquest escrit és que m’agradaria que el meu pare fos l’últim pare o mare que morís sense poder veure el seu fill en llibertat, o a casa en cas dels exiliats. Cap d’aquests pares s’ho mereix.

Jordi Turull. Fotografia de quan exercia de Conseller de la Presidència.

No em podrà dir que l’Església no es posa en política perquè el que m’ha donat peu a adreçar-li la meva petició és la nota que la CEE (Conferència Episcopal Espanyola), que vostè presideix, ha fet sobre “la salida de S.M.D. Juan Carlos I”. No puc entendre que una institució que defensa la indissolubilitat del matrimoni a capa i espasa, i molts cops sense ni tan sols preocupar-se o mirar d’entendre la situació que viuen algunes de les parelles que han acabat en divorci, doni suport o demani compressió per a una persona que ha fet el salt a la seva dona tantes vegades com ha volgut i amb tantes dones com ha pogut. Vostès, que se suposa que han de vetllar pels vulnerables, estan demanant comprensió per a una persona que s’ha enriquit amb milions i milions que no li corresponien mentre altres persones s’han tret la vida per haver perdut casa seva. Un home que ha viscut una farsa i una hipocresia.

No puc entendre com amb la riquesa de l’Evangeli no han sigut capaços de trobar cap cita per poder-la posar a la nota de suport al rei. Això no els ha fet pensar? Hi han posat un petit text de Sant Pau, que qualsevol persona que sàpiga història o amb un mínim de cultura sap que aquests textos són petits detalls que s’han de posar en el context de l’època en què van ser escrits.

No entenc que en nom de l’Església s’adhereixin al rei actual, li mostrin agraïment per la seva trajectòria, etc., tot i sabent el que va passar a Catalunya l’1 d’Octubre i les posteriors declaracions del monarca. I encara entenc menys que en tres anys que fa que són a la presó, vostè no hagi trobat cap moment per anar a visitar personalment els presos polítics, que són persones que van ser votades pel poble i mai han lloat cap tipus de violència. A l’Evangeli no m’ha semblat llegir mai que Jesús digués “visiteu els presos com si fóssiu presos amb ells, però només els que pertanyin a la vostre diòcesi o bisbat.”

No entenc per què el molt poc que ha fet la jerarquia eclesiàstica ha d’estar envoltat de tant secretisme, i fins i tot a algun dels seus membres se li ha cridat l’atenció (per dir-ho suaument) segons el que ha dit. Com va dir Jesús, “ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostre bones obres i glorificaran el vostre Pare del Cel” (Mateu 5,14-16).

Tampoc no entenc on era la seva veu quan se’ls va negar el confinament a casa, mentre a altres presos en la seva mateixa condició se’ls deixava passar el confinament a casa seva. El mateix papa Francesc va demanar que s’apliqués aquesta mesura per als presos. Si al·leguen desconeixement, penso que haurien de voler estar al dia de les situacions que provoquen patiment al seu voltant.

També he volgut fer aquest escrit (totalment a títol personal) per respecte i perquè em sento en deute amb tota una sèrie de persones que han marcat la meva vida i que m’han fet créixer com a persona i espiritualment, i perquè considero que el descrèdit de l’Església degut a les seves actuacions els poden perjudicar davant la societat. De noms només en diré tres perquè han mort aquest any i per a mi han estat exemple viu de l’Evangeli: en Pere Casaldàliga, el pare Manel i el pare Hilari Raguer.

Agraïment a tants homes de l’Església que des de les seves parròquies, o sense parròquies, estan al costat de les persones pensin com pensin, i sobretot de les que pateixen. Agraïment a les comunitats de monges que han estat valentes i han estat fidels i coherents amb l’Evangeli i amb el que marquen les seves congregacions i no els ha fet por denunciar les situacions d’injustícia malgrat que, potser, no han tingut el ressò que s’haurien merescut. Però les seves pregàries, acompanyades de les seves actuacions, ens arriben als que patim injustícies. Agraïment als monjos que seguint la seva consciència també han fet sentir de diferents maneres la seva condemna a la situació d’injustícia que s’està vivint.

A tants seglars i laics que dediquen la seva vida als altres, els que han triat ser fidels a l’Evangeli com a forma de vida, que són realment una lliçó per a mi i que demostren que un món més just i en comunió és possible. A tots els grups i moviments cristians, i a un llarg etc.

A la vegada també demanaria a tots els que, com jo, no entenen res, que, si ho creuen oportú, no callin i preguntin!

Arquebisbe Omella, podria ser que hagués rebut pressions per part del govern, del rei, etc. Jo li pregunto: Jesús hauria cedit a aquestes pressions? I com és que ha cedit a les seves pressions, i a nosaltres, les famílies dels presos, que som els vulnerables al costat dels quals Jesús demana que s’estigui, ens ha negat una paraula de suport tant públicament com privada? Com que no tenim poder, la nostra “pressió” no mereix ser escoltada? S’ha preocupat de saber com són els presos i preses polítics? S’ha preocupat de com són les seves famílies, els seus pares, en quins valors ens han educat? La majoria dels presos i les famílies hem estat educats amb valors cristians, i els que no, han estat educats també en l’amor i ajuda al proïsme; per tant, puc dir que tots hem crescut amb el manament principal que ens dona Jesús: el d’estimar.

Sap per què estan condemnats? Doncs per complir un programa electoral que era públic i ningú no els hi va prohibir. O és que s’ha d’aplaudir els qui prometen una cosa i no la compleixen? O els que aparenten una cosa per davant i per darrera en fan una altra? No han estat condemnats per haver-se gastat diners públics per anar amb altres dones o homes, ni per anar a matar animals, ni per robar o enriquir-se gràcies al càrrec que tenien…

El meu pare ens va fer créixer en la fe, però no obligant-nos a resar, sinó ensenyant-nos les pregàries i sobretot amb el seu exemple. L’últim diumenge de la seva vida encara va seguir la missa per televisió. Quan encara estava bé, un cop jubilat, es va dedicar al voluntariat al costat de les persones més vulnerables, i entre aquest voluntariat va acompanyar, juntament amb la germana Maria, un grup de presos que portaven molt temps a la presó i no tenien ningú per començar a sortir al carrer i poder-se anar adaptant a la vida en llibertat.

De petits, quan per gaudir de la festa major es necessitaven diners per a tot, ells ens van portar a un poblet on els diners no servien per a res, on no hi havia de res, ni tan sols aigua corrent a les cases, però on ho teníem tot, la vida. En els seus últims 11 anys de malaltia, la vida li va fer un gir del 100%. Això no va fer que la seva fe canvies ni un pèl; al contrari, va seguir creixent en aquest camí cap a Déu. No li vam sentir ni una sola queixa, ni el vam sentir autocompadir-se i ens va ensenyar només amb l’exemple que, malgrat tot, es pot seguir gaudint de la vida: d’un paisatge bonic, de quan pots fer una excepció en el menjar i en comptes d’aliments triturats pots fer un àpat normal, de com brilla la lluna i com va creixent…

Voldria preguntar-li si amb la nota sobre el rei i la seva actitud, Jesús el situaria més al costat dels fariseus o bé al costat seu i del poble que l’escoltava i el seguia.

Una persona a qui conec molt poc però que respecto per la seva intel·ligència, coherència i professionalitat, un dia em va dir: “Ves amb compte amb aquesta gent [amb vostès]”. Com haig de tenir por de les persones que se suposa que són representants i seguidors de Jesús a la Terra i, per tant, de Déu, que com Jesús ens diu Déu és Amor?

Per tant, per tot el que li he exposat, li demanaria que amb l’Evangeli a la mà parlés amb els bisbes de la Tarraconense i demanés l’indult pel presos i preses polítics com a cristians i persones de bé. Tot i que no és el que es mereixen, ja que el que a ells els correspondria és una amnistia, perquè tots ells van complir amb el que s’havien compromès i per això van ser votats. Si fan això, jo donaré per bo que el meu pare hagi mort sense poder veure el seu fill en llibertat, cosa per la qual ha lluitat amb totes les seves forces i trencant tots els pronòstics. I així espero que sigui l’últim de patir aquesta crueltat.

Com diuen els meus pares, acabo sense cap rancor perquè la nostra fe és estimar, perdonar i donar gràcies.

Isabel Turull i Negre (germana de Jordi Turull, pres polític).

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *