Canvi religiós, canvi espiritual, canvi cultural

Religions i espiritualitats pertanyen, com les filosofies, les arts o les mateixes ciències a les dimensions que constitueixen els sistemes simbòlics amb què la ment humana dona resposta a la irrenunciable capacitat de transcendir els objectius més immediats de la supervivència animal, intentant trobar sentit a l’aventura del viure. De fet el fet religiós/espiritual és un dels fets culturals més significatius de la història humana i, encara avui, més de tres quartes parts de la humanitat segueixen inspirant la seva transcendència mental amb les espiritualitats o les religions. No és fàcil distingir ambdós conceptes perquè mantenen interseccions notables, però una primera aproximació, que caldria alliberar de simplisme, podria assenyalar que la transcendència religiosa sol parlar de Déu o déus, mentre que les espiritualitats solen centrar-se en el conreu del món interior, del jo i dels seus avatars. A casa nostra, seguint un moviment general europeu però amb una intensitat i velocitat destacables, religions i espiritualitats sofreixen un canvi potent.

El canvi religiós a Catalunya ha significat per al catolicisme romà (l’adscripció religiosa més destacable a Catalunya) un desballestament històric que encara no ha tocat fons. En el període de tres generacions, la pertinença catòlica dels catalans ha passat més o menys d’un 80% a un 20%. Aquest fet va acompanyat d’un desinterès cultural clar i fins i tot un cert menyspreu explícit, conreat pels mitjans de comunicació i altres elements socials. Les generacions catalanes joves estan ja, en la seva gran majoria, en situació d’analfabetisme religiós total (incapaces, doncs, d’interpretar els importantíssims fets religiosos que es pressenten en la cultura mundial) i, òbviament, allunyats de qualsevol pràctica religiosa. La situació religiosa, però, presenta algunes novetats, a més de les citades. La immigració europea (fins a finals de segle Europa necessitarà 60 milions d’immigrants) és bàsicament i fortament religiosa (musulmana, tant africana com asiàtica, llatinoamericana, filipina, est-europea) i suposar que podríem considerar que això s’explica perquè es tracta de pobres i de poca cultura, esdevindria una desconcertant explicació. Aquest onada immigrant religiosa presenta a més (en el cas dels cristians catòlics), uns estils molt diferents de fes i creences en relació als que les esglésies catalanes havien elaborat en el catolicisme a partir del Vaticà II, element sens dubte conflictiu.

El canvi espiritual, a remolc del religiós, s’ha produït presidit pel subjectivisme, autonomia i esforç personal, sobretot a partir de la importació de tradicions orientals adaptades a Occident (neo-budisme occidentalitzat i reduït en ocasions a tècniques psicològiques, com és el cas del mindfulness o raja-ioga adaptat a les aspiracions higièniques o terapèutiques). En altres ocasions el canvi espiritual ha significat la substitució de la transcendència religiosa per aspiracions molt genèriques associades a preocupacions ecològiques o cosmològiques, amb el tuf científic que aquestes preocupacions poden presentar. Aquestes espiritualitats han significat per a molts l’alliberament que les religions mal viscudes havien impedit en l’experiència espiritual. La figura de Déu passava així a la reserva i l’oblit i s’establia explícitament una confessió “espiritual però no religiosa” com un senyal de progrés que evidenciava un canvi de gran abast.

Aquests canvis religiosos i espirituals s’inscriuen en un panorama cultural en què la consciència de complexitat que el coneixement de la realitat provoca (el coneixement científic hi participa de forma molt significativa i gens negativa) porten molts a una actitud d’agnosticisme de qualitat, en què no es menyspreen les afirmacions, però sí que es van establint situacions de suspensió de judici i de decisió respecte de les grans preguntes a què religions i espiritualitats intenten donar respostes. Aquest agnosticisme curiosament manté subtils interseccions amb les més profundes experiències místiques de totes les grans tradicions espirituals i religioses.

Els canvis religiosos i espirituals que comentem s’inscriuen en un amplíssim context de crisi (i. per tant. de canvi) que en aquest moment té dos fronts molt importants. El primer front és el de la crisi ecològica. Amb uns paràmetres absolutament nous i indiscutibles (entre ells la demografia que en poc més d’un segle ha vist passar el nombre d’humans de 2000 milions a 8000 milions), l’espècie humana s’enfronta per primera vegada en la seva història a una consciència de risc mai no viscuda: l’habitabilitat del Planeta per als humans corre el risc de ser malmesa per la nostra acció. El segon front, més concret és el de la crisi de la Covid 19 que ha estat un bon revelador dels factors en joc i de la capacitat de manejar-los en un context immediat i també internacional. Les dues crisis mereixen una consideració de gran abast.

Si em permeteu una reflexió personal, us confessaria una impressió depressiva sobre la capacitat humana de reaccionar davant dels reptes greus que se’ns plantegen.

No pretenc fer una anàlisi àmplia del tema, però hi ha alguns signes preocupants. Un d’ells és que els adolescents (entre 15 i 30 anys) dels països rics, necessiten (pobrets!) compensar les greus limitacions de la pandèmia drogant-se amb alcohol i altres tòxics a altes hores de la matinada i contra totes les indicacions cíviques i de salut pública, posant en joc vides i portant els sanitaris als límits de la seva capacitat. Un altre signe potser encara més preocupant és que molts (massa) pares, entenen bé la necessitat dels seus fills (pobrets!), de drogar-se a altes hores de la matinada contra totes les indicacions cíviques i de salut pública, posant en joc vides humanes i portant els sanitaris als límits de la seva capacitat. Amb aquestes actituds hom veu difícil que la humanitat faci front de forma digna i responsable als canvis en perspectiva. Potser una bona espiritualitat o religió ens hi ajudarien.

Ramon M. Nogués

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Estic totalment d’acord amb la tesi de l’article, i l’anàlisi em sembla brillant i molt encertada. Coincideixo especialment en el diagnòstic de l’analfabetisme religiós, que veig al meu voltant de manera exageradíssima. Però no puc acceptar que, quan es busca un signe preocupant o un culpable de portar els sanitaris al límit, se’ns assenyali, abans que a ningú altre, a la gent jove. M’atreveixo a dir que som el col·lectiu que més ha patit la pandèmia a nivell psicològic (jo mateix m’he passat 18 mesos fent totes les classes des de la meva habitació a través d’una pantalla i, si algú creu que no n’hi ha per tant, faria bé de provar-ho) malgrat ser els que menys risc teníem per a la salut. Ara que els joves ja estem vacunats, potser caldria buscar culpables de l’avanç de la pandèmia a la gent d’edats ben entrades que, per vés a saber quin sant, han decidit no vacunar-se, o al repartiment desigual de vacunes que fomenta que sorgeixin noves variants allà on hi ha menys immunització, o a un sistema que fa que tinguem els tests d’antígens a les farmàcies més cars d’Europa. El pitjor del cas és que, si per culpa de tot això la situació es torna a disparar, no tindran cap problema a dir-nos que ens hem de tornar a tancar per solidaritat.

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *