Candidats a anar a l’infern, si l’infern existís

Santiago Ramentol

Des de fa molt temps, l’Església espanyola mostra el seu rostre més fosc (poc amable, en diríem diplomàticament), sense que això hagi causat cap signe d’inquietud entre la majoria dels sacerdots i dels religiosos (només una minoria ho denuncia) ni cap signe de dissonància pública entre la totalitat dels bisbes, que viuen tancats en els seus palaus episcopals, immersos en la seva mediocre i burocràtica quotidianitat. Acostumats a mirar de reüll cap a Roma, els protagonistes del poder catòlic espanyol només fan declaracions previsibles, fotocopiades dels documents vaticans més fonamentalistes, renyen, amenacen i llancen idees estúpides, com la de la nova evangelització o la de la unitat d’Espanya com a valor moral. Diuen que alguns prelats catalans dissenteixen en veu baixa (sotto voce). Fum per amagar el no-res.

La nòmina dels fidels ha canviat des de fa temps. S’estan morint els vells prohoms del Vaticà II, incompresos, arraconats, solitaris i decebuts. Els que queden, s’agafen a la figura del Papa Francesc, com si fos el fantasma de Joan XXIII reviscut. Però no ho és ni ho pot ser. Ni tampoc la situació és la mateixa d’aquell molt llunyà, immensament llunyà, any 1962. Els moviments actius s’han esvaït o s’han refugiat a les catacumbes o han trobat aixopluc a la política o simplement han fugit. En tot cas, van per lliure. Resten doncs els grups més conservadors, els de la fe del carboner, els de “Juan Pablo segundo te quiere todo el mundo” i “santo subito”, els de l’ABC i La Razón, la COPE i 13 TV, els “legionarios” (sorprenentment indultats pel Papa actual), els “kikos” i altres moviments ensotanats; els d’aquell ministre de l’interior de missa diària, tan cristià ell, que posa ganivetes per evitar que entrin els immigrants que fugen de la misèria… Tots ells junts apleguen centenars de milers de persones i són capaços de mobilitzar-ne milions. Conformen el coixí sobre el qual ha descansat el pensament contrareformista catòlic de Joan Pau II i Benet XVI.

I resta la bona gent discreta, la que necessita una guia espiritual; la que prefereix quedar-se que anar-se’n; la que, malgrat tot, segueix freqüentant la missa mig buida, però no acudeix a les celebracions massives de Madrid; la que canta, recita i escolta, sense parar massa atenció a què canta, recita i escolta; la que omple els funerals, les bodes i els batejos; la que fa el pessebre per Nadal i menja peix el divendres sant; la que ajuda a la parròquia perquè així ho van fer els seus avantpassats; la que diu que el capellà és (en el fons) bona persona i el bisbe (per què no), també; la que fa de voluntària en els moviments socials; la que creu en Déu, en Jesús i, més o menys, en tot el muntatge que s’ha anat dissenyant des els púlpits; la que alimenta una esperança en el més enllà, perquè la seva edat ja no permet més que aquesta esperança.

La bona gent discreta viu amb una perplexitat permanent aquest visatge arrogant, tibat i dogmàtic que troba el seu reflex a la cara d’Antonio Maria Rouco Varela, un cardenal d’antiga figura inquisitorial, de mirada sovint mefistofèlica, de llavis fins i permanentment indignats, que no somriuen, sinó que ensenyen les dents, de veu ronca, aspre, estrident quan vol, irritada sempre, vinagrosa, engolada. És l’Església vetusta de sempre: imperial, casposa, cínica, caduca, fòssil, antievangèlica, al servei dels poders i no del poble. Aquest n’és el rostre i aquella la finestra per on treu el seu cap: 13TV, un artefacte diabòlic, especialment dissenyat per situar la bona gent lluny de l’Església catòlica.

Rouco Varela no és una peça estranya en la història recent del catolicisme jeràrquic espanyol. N’és el mirall on es reflecteixin la majoria dels components de la Conferència Episcopal, obedients seguidors de les seves diatribes, aplaudides amb aparent fervor, entusiastes practicants d’abraçades plenes d’amor cristià, amb petons mai consumats a una i altre galta, misses i oracions compartides amb les mans juntes i els ulls místics d’enlairats pensaments espirituals, cadascun connectat amb el seu Déu, que probablement no és el mateix, però com si ho fos; que no pogués pensar algú que sota tanta sotana polidament desplegada hi ha algun dubte existencial, un bocí de relativisme intel·lectual, una espurna de llibertat.

Diuen que ara milloraran les formes. Però, mentrestant, 13TV (la seva) prossegueix la tasca demolidora, agrint els esperits, destruint els consensos, desplegant els seu verí per la societat espanyola, especialment contra Catalunya i els seus representants, insultant, intoxicant i venent braçalets de la Mare de Déu.

Adéu Rouco Varela, “prelado español donde los haya”, candidat a anar a l’infern, si existís l’infern. Però deixeu-me mostrar el meu escepticisme sobre l’esdevenidor més immediat. Es necessitaran moltes dècades per tal que l’Església espanyola, i de retruc la catalana (perquè la catalana no ha sabut desempallegar-se de l’espanyola), recuperi la seva dignitat, la seva cara més amable i, el que és més important, l’esperança i la llibertat, és a dir, l’autèntic esperit cristià. Perquè els bisbes espanyols han deixat el terra cremat.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *