Butlletí de l’Hospital Santa Anna

Al cor del barri del Raval de Barcelona hi ha la Parròquia del Carme, gestionada pels escolapis. El Rector, Jaume Riera, amb una gran experiència en barris marginals de grans ciutats (Dakar, Paris…) ha organitzat junt amb el Grup Interreligiós del Raval, un cicle de trobades relacionades amb el fet religiós. Al Raval, més de la meitat dels habitants són immigrants i força religiosos. El lema de les trobades és la noció de veïnatge i convivència, observant la religiositat com element de cohesió. En el cicle s’exposen les característiques de les grans tradicions religioses, i els temes presentats són: Cervell i creences (R. M. Nogués, escolapi i biòleg), el Judaisme (S. Berkowitz, rabí), Protestantisme (M. López, pastora de l’església evangèlica), Sikhisme (P. Kaur), Islam (Ahmed Abair i F. Zahara), Ateisme (J. C. Marcet), Budisme (B. Meneses, religiosa filipense i Mestre Zen, i M. Castellà), i el fet religiós en societats plurals (A. Matabosch sacerdot diocesà). Tot plegat un bon exemple de com convé enfocar de cara al futur les noves situacions de pluralitat cultural i religiosa que es generalitzen arreu.

Ja fa temps que el Bisbe de Donostia, José Ignacio Munilla apareix en contínues controvèrsies amb els seus diocesans per les seves postures conservadores i autoritàries, i contra l’estil que la diòcesi havia seguit amb el Bisbe anterior Setien. Ara una curiosa constatació expressa aquest rebuig a Munilla. El territori de Gipuzkoa és el de tot l’Estat espanyol que menys marca la X en la casella de l’Església de la renda. A Bizkaia, Alaba i Navarra marquen cap a un 33% la X, mentre que a Gipuzkoa només ho fa un 17%. Una curiosa manera d’expressar el malestar de la diòcesi envers un Bisbe que no ha respectat el tarannà que laics i clergat havien donat a la diòcesi, i que en deu anys ha anat enfrontant-se amb bona part dels seus diocesans, fins al punt que es comenta que el Nunci ja està pensant en una “solució” que impliqués el trasllat del Bisbe Munilla a alguna altra destinació. Hi ha Bisbes que encara pensen que són els “amos” de la diòcesi.

En el Sínode per a l’Amazònia l’expressió “ministerialitat femenina” va fer una certa fortuna. Es referia a l’acció ministerial de la dona en terres amazòniques amb dificultats de presències ministerials canòniques. Una monja de la regió, Alba Teresa Cediel, ho expressava d’una forma molt senzilla i realista. Deia: “Quan  no hi ha presència del sacerdot i cal batejar, nosaltres bategem; si algú es vol casar, nosaltres hi som presents i som testimonis d’aquest amor, i moltes vegades ens ha tocat escoltar en confessió. No donem l’absolució però en el fons del nostre cor  ens diem: ‘Amb la humilitat amb què aquesta persona s’acosta a nosaltres per situacions de malaltia o proximitat de la mort , creiem que Déu Pare actua allí’”. Més clar, l’aigua.