Avortament

Montse Sintas, periodista

En el debat actual que suscita la reforma de la llei de l’avortament per part del partit majoritari al Congrés, he tornat a sentir els tòpics de sempre. El ministre de torn vol tancar, entrada ja la legislatura, un dels compromisos electorals dels quals el seu partit sempre ha fet bandera. I un cop més, dóna la impressió que és la dreta, tan laxa en altres temes que afecten de ple els drets humans i socials de les ciutadanes i ciutadans de l’Estat espanyol (recordem, sense anar més lluny, el dret constitucional a un habitatge digne o a un treball justament remunerat) és, deia, aquesta dreta la que s’atorga i a quí alguns cervells pensants atorguen o ho sembla, l’exclusivitat de la defensa de la vida del nonat.

Discrepo rotundament dels/de les que equiparen modernitat i progressisme amb defensa de l’avortament. I més, quan semblen reivindicar-lo com un mètode anticonceptiu més. Recordo el clam d’algunes manifestacions dels anys 80: “Avortament, lliure i gratuït”. Em sorprenia que això fos una reivindicació de dones pretesament progressistes, algunes de les quals fins i tot feien públic haver avortat. Sempre he considerat l’avortament induït com un gran fracàs per afegir a la incapacitat històrica de la humanitat d’acollir veritablement en el seu sí tots els éssers humans, els nascuts i els qui han de néixer. Per això, em nego a considerar l’avortament un signe de progressisme. Però també són un fracàs les guerres que provoquen a diari morts i sofriments terribles o qualsevol acció que causi dany als altres. I, per descomptat, no susciten els debats socials i polítics que caldria.

Dit això, entenc que hi hagi dones en situacions personals, socials o de salut, d’elles o per malalties del fetus que no puguin o no vulguin tirar endavant una gestació i decideixin interrompre-la. Cal que, en aquestes circumstàncies, les que la llei ha de definir, disposin de l’atenció adient. Perquè és necessari un marc que reguli unes pràctiques que la realitat imposa.

Abans, les dones que volien interrompre el seu embaràs havien de recórrer a la clandestinitat o a clíniques d’altres països. Moltes morien per no tenir accés a condicions dignes. Amb tot, va arribar un punt en què la permissivitat en l’aplicació de la llei aprovada pel Congrés en el mandat socialista va afavorir que Barcelona fos el lloc d’Europa on era possible avortar fora del termini de les 22 setmanes previst en la majoria de les lleis europees. Vàrem poder veure un reportatge amb càmera oculta d’una televisió europea on la dona (una periodista que es feia passar per pacient) plantejava al metge l’avortament en un termini molt avançat de l’embaràs i aquell li deia que no hi havia problema per fer-lo. Estàvem ja a l’altre extrem de la balança.

Com a dona i com a cristiana, em dol profundament que aquest debat, necessari, en el qual la dona ha de ser la veritable protagonista, s’hagi vist enterbolit històricament per uns posicionaments enrocats, carques i gens evangèlics de part de les jerarquies eclesiàstiques. Sovint han donat lliçons de moral, fomentant gestos teatrals als carrers, mentre es mirava cap a una altra banda en problemes gravíssims com la pederàstia i els milers de víctimes indefenses i abusades. Per no parlar del trist paper d’algunes congregacions religioses en allò que havia de ser el seu objectiu i el carisma fundacional, el suport a dones soles embarassades.

Eren els anys en què l’església catòlica tenia “poder” i treia rèdits de la seva aliança amb la dictadura. Ningú no s’atrevia a qüestionar pràctiques que avui repugnen. Però els danys morals infligits a aquelles dones són irreparables. Moltes van donar en adopció el seu nadó davant les pressions d’algunes monges o capellans, els quals decidien, a partir de la seva gran expertesa vital, qui era o no idoni per criar aquells infants.

Aquest trist llegat ha anat sortint a la llum i enterboleix moltes de les coses ben fetes que va fer i fa l’Església, la bona gent de l’Església. Ara són anys de penitència i de vergonya per les coses mal fetes conscientment. Ho diu el Papa Francesc.

Però ara i aquí la desafecció de tanta gent és fruit d’aquesta aliança secular amb el poder més ranci. Justament són ara els seus hereus els que pretenen erigir-se en defensors dels nonats. I, mentrestant, segueixen amagant la brutícia sota les catifes dels seus centres de poder.

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Estic molt d’acord amb l’article.
    Avortar no és un mètode anticonceptiu més.Sempre és trist. És necessari un marc que reguli el que la realitat imposa, amb rigorós coneixement científic,amb l’atenció mèdica adequada, amb caritat vers la situació de la dona.
    La dona ha de tenir el dret a ser ajudada per decidir, però és ella qui ho ha de fer. Els homes ho han de comprendre.

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *