Avís per a navegants

Santiago Ramentol

Avís per a navegants: la ciència s’acosta a notificar que l’univers que coneixem i altres possibles multiuniversos podrien provenir del no-res. Per a dir-ho de forma molt simple, el no-res és l’espai buit. Res de res: ni matèria ni radiació ni espai ni temps. Bé, hi hauria quelcom (per dir-ho d’alguna manera): les lleis de la física i una energia no igual a zero amb una pressió gravitatòria de signe negatiu. I perdonin les molèsties. En aquest estat de no-res inestable,s’hi produirien fluctuacions quàntiques d’ones electromagnètiques, amb partícules virtuals que saltarien de l’existència a la inexistència en un temps tan breu que pràcticament no tindria mesura. Fins que alguna partícula s’hi quedaria i es convertiria en real. En aquest moment, començaria tot: el big bang, l’expansió inflacionària, les partícules elementals, la seva massa, les seves interaccions, les quatre forces, els 400.000 milions de galàxies de l’univers conegut, les estrelles i planetes, el Sol i la Terra, nosaltres…

Vol dir tot això que la ciència està a punt de demostrar que Déu no existeix? De moment, no, però la intervenció divina queda pràcticament fora de joc, diuen els científics més escèptics i descreients. La idea d’un Déu no necessari ja l’havia formulat, fa dos segles, el físic i matemàtic Pierre Simon Laplace quan va presentar la seva obra Traité de mécanique céleste. Napoleó li va preguntar quin paper hi jugava Déu i Laplace va respondre: “No he necessitat aquesta hipòtesi”. La versió més moderna d’aquesta opinió la va expressar Stephen Hawking, l’abril d’aquest any, a l’Institut Tecnològic de Califòrnia, quan va afirmar que “en els models cosmològics actuals, la intervenció divina no és necessària”. Per cert, en la mateixa conferència, Hawking va explicar que el Papa Joan Pau II va exhortar els científics a no explorar els instants inicials de l’univers per ser aquest un moment sagrat.

Resulta curiosa aquesta mania vaticana de balancejar-se  entre l’entusiasme i la censura. El big bang va ser rebut, des del principi, com un indici de la creació bíblica. I cap Papa contemporani (des de Pius XII a Benet XVI) es va escapar de la temptació de dir que aquesta teoria era la prova definitiva que el Gènesi tenia raó. Després van arribar els gerros d’aigua freda i Hawking va ser acomiadat de Roma amb més incomoditat que afecte.

Si la teoria del no-res fos vertadera, Déu o formaria part d’aquest no-res inestable o existiria abans del buit quàntic i seria etern. Einstein va plantejar una pregunta profunda que es manté viva: va tenir Déu alguna elecció en la creació de l’univers? Els  científics no creients responen que la creació era quelcom inevitable i que les improbabilitats que es van succeir al llarg de la seva història del nostre cosmos són fruit de l’atzar o de l’existència d’infinits universos, la majoria estèrils.

Però suposem que responem sí a la pregunta d’Einstein. Suposem que Déu preexistia abans que el no-res i és etern. Suposem que és una intel·ligència còsmica omnipotent, causa de totes les causes. Naturalment, això sona bé i no trenca massa esquemes religiosos. Suposem, a més a més, que va fixar les regles de la creació, les lleis de la naturalesa, convulses, a voltes cruels, però efectives. Dit de forma matussera, va deixar fer o es va veure obligat a deixar fer. I suposem que la intel·ligència humana (capaç de plantejar-se el per què de tot plegat) és un reflex de la intel·ligència divina. Els teòlegs més oberts als desafiaments de la ciència pensen que aquest es un punt de partida raonable i descarten l’atzar per absurd.

Acabem de reproduir, de forma molt esquemàtica, el debat en profunditat que s’està produint entre els científics i els teòlegs més avançats sobre el últims descobriments de la física i la cosmologia. És una controvèrsia apassionant, que no transcendeix les parets de les acadèmies de més prestigi intel·lectual, perquè provoca el pànic entre els qui posseeixen el poder d’interpretar i determinar la voluntat de Déu. I perquè palesaria de forma palmària que alguns fonaments de la doctrina catòlica i les seves fórmules mil·lenàries necessiten una revisió en profunditat.

Una de les diferències fonamentals entre la ciència i la religió rau en el fet que, mentre en la ciència mai res no és veritat absoluta i tot pot ser fals (criteri de falsabilitat), en la religió tot és veritat absoluta i res no pot ser fals. I això ha fet que la ciència avanci i la religió es vegi atrapada dins de la teranyina del seu propi immobilisme. Es revisen les actituds, les formes i algunes normes (com ho fa el Papa Francesc), però ningú no s’atreveix a entrar en les profunditats doctrinals i dels dogmes.

Alguns teòlegs estratosfèrics (com Hans Küng) intenten renovar l’ideari i els arguments, cercant punts de racionalitat i de raonabilitat, sempre amb una prudència exquisida, mai valorada en els àmbits vaticans. Perquè, per  convèncer els nous ciutadans informats del segle XXI, cal fer un esforç intel·lectual extraordinari, que, ara per ara, no es percep.

I, mentrestant, l’Església estructural, reduïda i envellida, queda cada vegada més lluny del coneixement i de la contemporaneïtat.

 

Comparteix aquesta entrada

3 comentaris

  1. Benvolgut senyors,

    Escric per raó de l’editorial que he vist escrita a la seua web sobre l’origen de l’univers. M’ha sobtat en part, ja que penso que treu conclusions “arriscades”.
    No entro a discutir sobre immobilismes de l’Esglèsia, sino que em centraré en qüestions més aviat científico-filosòfiques.

    En primer lloc, la discusió no és només entre científics i teòlegs, sino també entre científics teistes i no teistes. Hi ha un bon número dels primers que no accepten les teories de Hawking. Perquè de fet no són més que teories que poden resultar falses. Ja vam veure que el primer que va proposar teories del tipus de Hawking va se Laplace (tal com diu a l’editorial). Però més tard es va comprovar que les seues conclusions y els supòsits van ser falsos. Laplace partia d’una idea d’un univers determinista, mentre que ara sabem que no ho és. No sabem d’aquí uns anys que dirà la ciència, però en qualsevol cas, ara no es pot arribar al moment del big bang, ja que a moments enòrmement pròxims a ell, la força gravitatòria seria de magnituts equiparables a les de les altres forces, i no hi ha un sistema d’equacions que ens pugui descriure aquest moment. Per tant, m’atreviría a dir que més que teoria, és “ciència ficció”. Hi ha altres teories, i en part depenen de les creences dels científics que les fan. Però cal tindre en compte, que la ciència no diu res sobre Déu. En tot cas és la filosofia (partint dels coneixements científics de que es disposen) la que es permet fer qüestions sobre el tema. La raó per la qual, aquesta filosofia de la ciència no pot di res sobre Déu, és que independentment de quina teoria serà finalment vàlida (si és que podem arribar a conéixer-ho) és que hi ha quelcom enlloc de res. Inclús un buit quàntic (com diu Hawking) és una situació on hi ha quelcom, que és un sistema que pot crear matèria i energia per exemple. Per tant no és no res. La diferència entre un buit quàntic i el no res és enorme. Potser infinita?

    Abusant de la seva amabilitat, malgrat no sóc expert en el tema (ni molt menys), podria sortir reflexada a la seua web aquest escrit, per mostrar l’alternativa a la seua editorial (que em sembla més aviat pobra).

    Atentament,

    Joaquim Estellé Bordes

    Enviar resposta
    • Benvolgut senyor Estellé:

      En primer lloc, gràcies per haver llegit el meu article, que pretenia ser una crida a la reflexió i, en el seu cas, així ho ha estat. Un aclariment: jo crec en l’existència de Déu (diguem-ne una intel·ligència còsmica creadora) i em confesso cristià. Sóc creient per arguments que crec raonables (no per fe cega) i sóc cristià perquè coincideixo amb el pensament de Jesús.

      A partir d’aquí, voldria respondre a algunes de les seves afirmacions:

      1. El debat científic sobre el qual informo, provocat pels nous descobriments físics i cosmològics, no afecta, en general, a científics teistes i no teistes. No funciona així la ciència. Sinó sobre la pertinença o no d’una teoria, sempre revisable i falsable, com assenyalo en el meu article. Un físic o cosmòleg creient pot sostenir la tesis del buit quàntic, si la creu suficientment demostrada; i, al contrari, un físic no creient pot rebutjar-la per motius relacionats en la seva anàlisi sistemàtica i sotmesa al mètode assaig/error. Els científics no actuen segons la fe.

      2. El debat se centra entre els físics i cosmòlegs que defensen la teoria del buit quàntic i els teòlegs (i també els filòsofs), perquè pot afectar algunes de les idees per ells desenvolupades.

      3. La teoria del buit quàntic (per a dir-ho de forma simple) no és patrimoni de Stephen Hawking, ni ell tampoc va ser qui la va formular primer. Jo ja adverteixo que és una teoria cada vegada més estesa en el món de la física i de la cosmologia, a partir de les dades que aporten les investigacions que es fan a tot el món. No es tracta de ciència ficció, com vostè diu. Ho sento. La majoria dels articles publicats a les revistes de referència més importants ja giren a l’entorn d’aquesta hipòtesi, i també de moltes altres (la dels multiuniversos, per exemple), que cerquen descobrir i explicar què hi havia abans del big bang.
      4. Jo no faig cap defensa de la teoria del buit quàntic, no soc físic ni cosmòleg, la meva tasca acadèmica se centra en l’anàlisi de la comunicació de la ciència, de la seva projecció prospectiva i, en conseqüència, en soc un observador apassionat. Jo simplement alerto sobre les conseqüència d’allò que està passant en el món de la ciència i d’allò que pot passar en un futur. No fos el cas que teories com aquesta (i d’altres) afectessin el concepte de Déu i d’altres éssers celestials, que descriu l’Església oficial, basat en les lluites doctrinals de fa gairebé dos mil anys i en els contes de fades que es remunten a les etapes prehistòriques.

      Res més, però tampoc res menys.

      Molt atentament.

      Santiago Ramentol

      Enviar resposta
      • Benvolgut Sr. Ramentol,

        Gràcies per la seua resposta. Efectivament, el seu article m’ha fet reflexionar. Crec que jo penso de forma bastant semblant a la de vostè. Jo també em confesso cristià, catòlic (encara que això no vol dir que em sembli bé tot lo que fa l’Església Catòlica) i també crec en Déu, i en Jesús com a Fill per diversos motius, que penso que són raonables. La creença es basa en la fe, però una fe que té un cert suport en la intuïció de Déu a partir de la filosofia que es deriva dels descobriments científics. Per tant no és una fe cega tampoc, però segueix sent fe. Sempre m’han atret els temes que estan als límits entre la teologia, filosofia i ciència, dels quals només sóc un aficionat. La ciència en la qual jo treballo està lluny d’aquestes fronteres. Com veu, potser són més les coses que ens apropen que les que ens allunyen. Penso que lo que trobem en la ciència no pot contradir-se en la teologia, o al menys en els seus principis bàsics, ja que pels creients Déu està al darrera de tot, i Déu i la seua creació no es contradiuen, tal com afirma el físic David Jou. Dit això, voldria contestar als seus comentaris, intentant matisant lo que vaig dir a la meva primera carta. A partir dels seus comentaris dedueixo que no m’he explicat bé. Tampoc no vull desdir-me de lo que vaig dir perquè ho penso realment, però cal canviar la forma del missatge per a que el nostre diàleg sigui més precís i ric. Al mateix temps, com vaig fer a la meua primera carta, intentaré donar arguments per donar a entendre que la ciència no afecta a la idea del Déu creador, cosa de la qual suposo que vostè n’estarà convençut d’alguna manera. Però perdoni’m si de vegades dono la sensació de que intento convèncer-lo de l’existència de Déu, cosa que lògicament no faria a algú que ja es creient.

        Respecte al primer punt, no sé fins a quin punt realment el debat incorpora a científics, filòsofs o teòlegs. Segur com vostè diu, són teòlegs i científics els que discuteixen però crec que hi ha científics que a partir de la ciència, filosofen sobre l’origen de l’univers. Lo que realment vull dir és que hi ha científics debatent aquest tema, i les postures varien en funció de les creences. Evidentment no poden actuar científicament moguts per les creences, perquè tal com diu vostè la ciència no funciona així. Però a l’igual que un filòsof o un teòleg defensa filosòficament o teològicament unes postures, també ho fa un científic (molt usual en llibres de científics que fan divulgació): a partir de fets científics desenvolupen filosofies en un sentit o un altre. Això ho fa Hawking al seu darrer llibre, i altres científics en altres escrits establint debats on de vegades arriben a conclusions filosòfiques diferents o contraposades. Això no implica mai afirmar o negar en quant a teoria científica, res per creença. Però aquestes creences influeixen en la filosofia que se’n deriva. Un exemple: David Jou, com sap físic i traductor dels llibres de Hawking interpreta de forma molt diferent les conseqüències del buit quàntic a com ho fa el mateix Hawking. Així tenim filosofies i filòsofs teistes i d’altres que no. Em referia a això quan parlava de que també hi ha debat entre científics teistes i no teistes.

        En quant al punt dos només diré que no tinc clar com pot afectar la existència o no d’un buit quàntic previ al Big-Bang a teòlegs i filòsofs. Sí que li diré que no crec que afecte pel que fa a proves, per dir-ho així, de l’existència de Déu. Això ho explico al següent punt.

        En aquest moment he d’admetre que ciència ficció no és la forma millor de tractar lo referent al buit quàntic. Però no és ciència establerta. M’explico: utilitzaré per a això un extens article del catedràtic de matemàtiques de la Universidad Complutense de Madrid, Ignacio Sols, a la revista “Scientia et Fides” (1). En aquest article, a la part que fa referència al darrer llibre de Hawking i al primer instant de l’univers diu textualment “…Hawking no distingue lo que es afirmación filosófica de lo que es afirmación científica, o si una afirmación es o no realmente incompatible con la religión, y aunque en alguna ocasión dice que lo suyo es sólo una propuesta, esto pronto lo olvida el lego lector, y llega a tomar la exposición de la propuesta como si fuera ciencia tan establecida como la previamente divulgada. Nada que haga referencia al universo antes de diez elevado a menos cuarenta y tres segundos es ciencia establecida, ni siquiera ciencia conjetural –pues las conjeturas físicas son hipótesis que van acompañadas de su cortejo de fórmulas–, puesto que no tenemos una física unificada que permita comprender nada antes de ese instante: que haya o no un punto singular en el inicio del espacio-tiempo (es decir un Big-Bang propiamente dicho); que los fotones que aparecen en equilibrio con los pares materia-antimateria al abrirse el telón del escenario conocido procedan por implosión de un universo anterior o por fluctuaciones cuánticas del vacío. Nada de esto puede saber la ciencia actualmente establecida, pues nada sabe anterior a ese instante antes del cual la gravedad estaba unificada con las demás fuerzas.” En algun moment de l’article ell fa servir el nom de “ciencia prometida” per al•ludir a la ciència que fa referència a aquest moment primigeni de l’univers. És molt millor que ciència ficció. Podem discutir de si “ciencia prometida” és més o menys encertat, així com de lo encertades que puguin ser les paraules d’aquest matemàtic. En qualsevol cas, tingui el nom que tingui, no es tenen encara eines matemàtiques per estudiar amb prou profunditat que va haver-hi ja no abans, sinó instants després del Big-Bang. L’absència d’eines matemàtiques és un fet científic que està fora d’interpretacions de fenòmens o teories físiques (com les que se’n derivarien del buit quàntic o qualsevol altra).

        Ara bé, suposem que Sols s’equivoca d’alguna manera. Anem al buit quàntic. Jo no veig com pugui afectar l’existència d’un buit quàntic sobre la creença en Déu. Un buit quàntic no és no res. Alexander Vilenkin (2), important físic, diu al seu llibre “Many Worlds in One: The Search for Other Universe”: “D’acord a les teories modernes de partícules elementals, el buit és un objecte físic; se’l pot carregar en energia i pot tenir una varietat d’estats diferents.” Enllaçant amb això, Sols comenta a l’article anterior (1): “El Creador no juega ningún papel en la ciencia física, ni entonces, ni antes, ni nunca. No creemos en Él porque la velocidad inicial del universo sea tal o cual (de lo que probablemente el lector se haya enterado ahora) sino porque hay ser en vez de nada. ¡Nada! La nada de la que nada sale. La nada muy distinta del vacío cuántico con sus fluctuaciones con probabilidad dada por la integral de Feynman.” Imagino que qualsevol cosa que hi hagués abans del Big-Bang ha de ser quelcom, i si és un no res absolut ha de ser a la filosofia, o millor a la teologia, a qui li correspongui “explicar-ho”. Sigui com sigui, sembla que es continua dient (ja va començar Lemaître, pare del Big-Bang) que l’univers te un principi. L’any 2012, en la commemoració del 70 aniversari de Hawking, Vilenkin va dir que “no hi ha models en aquest moment que proporcionin un model satisfactori per a un univers sense principi” i “tota evidència diu que l’univers va tenir un començament”. A la mateixa celebració, Hawking (!) va dir “Un punt de creació seria un lloc on la ciència s’estancaria. Un hauria d’apel•lar a la religió i a la ma de Déu”.

        Deixant el buit quàntic i passant a la teoria que parla de multiversos, sembla que aquesta és molt més llunyana que les altres de les quals hem parlat. En principi, alguns físics diuen que si hi ha multiversos son incognoscibles. Té lògica, ja que qualsevol cosa que vingui d’un altre univers, deixa de ser de l’altre quan entra al nostre. El mateix Vilenkin diu inclús que és molt improbable que els diferents universos es puguin trobar. I tots ells tenen un origen primer comú. Em dona la sensació de que no podem experimentar res dels universos que pugui o no haver. I si no hi ha experimentació no hi ha ciència que pugui demostrar res, encara que sí teories. De tota manera, sempre sembla haver un moment de creació segons les proves científiques actuals.

        Finalment, respecte al punt 4 no tinc gran cosa a dir. He intentat donar a entendre que no crec que afecti de forma negativa la ciència actual al concepte de Déu i altres sers celestials. Sempre m’ha agradat la ciència i per això hi treballo en ella (però no a les seues fronteres com he dit abans). En certa part m’he aproximat a la religió per la ciència. Com diu David Jou, ens agrada un Déu que es pugi intuir a partir de la ciència (o la filosofia que la té en compte). Però segueix dient que no és demostrable. Lògicament Déu transcendeix a la ciència i a tot lo conegut. I la ciència futura? No sabem; poden canviar moltes coses o no. Però Sols (per nomenar a algú, n’hi ha molts més) ens mostra que sempre hi ha alguna cosa abans de qualsevol origen de l’univers que no és no res. I la ciència no s’ocupa del pas del no res al quelcom. Aquest argument a molts els sembla aclaparador en favor d’un Déu creador. Bé, i a mi també.
        Em disculpo d’haver dit que la seua editorial era pobra. Si vaig fer servir aquesta paraula va ser només perquè pensava (i penso) que donava els arguments dels qui veuen un perill per a la religió en la ciència, però no els arguments contraris. Potser no sé llegir bé el seu escrit. Em qualsevol cas, no vaig voler jutjar el seu escrit com a alguna cosa poc argumentada o mal explicada. Al contrari: els textos inconnexos no fan reflexionar gaire.

        Però no em faci cas. Potser el seu grup té la possibilitat de contactar amb algú que coneix bé les teories en la frontera, en el sentit de que hi treballi en física de partícules, de la matèria o astrofísica. Potser ens podria donar la seua idea. El mateix Jou seria algú molt il•lustratiu.

        (1) I. Sols, Scientia et Fides, 1(1)/2011. (http://wydawnictwoumk.pl/czasopisma/index.php/SetF)
        (2) A. Vilenkin, Many Worlds In One: The Search for Other Universes (New York: Hill & Wang, 2006)

        Atentament,
        F. Joaquim Estellé Bordes

        Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *