Aparicions

Ramon M Nogués

En el temps pasqual, a la litúrgia cristiana, sovintegen els textos que parlen de visions sorprenents i aparicions de Jesús als seus deixebles. L’Apocalipsi o els textos evangèlics postpasquals en són un exemple brillant. Aquests textos ens resulten incòmodes si els llegim com si fossin literatura descriptiva de fets observables empíricament i, des d’aquest posicionament mental, són textos en què preferim no entrar. De fet, es tracta de textos simbòlics i, llegits des d’aquest punt de vista, són excel·lents.

Efectivament, un problema important de la nostra cultura és que estem acorralats en un llenguatge pretesament descriptiu de la realitat que exclouria qualsevol altre llenguatge. El llenguatge simbòlic és essencial per descriure les realitats més fondes. La reflexió filosòfica, la fonamentació ètica, la sensibilitat estètica, el llenguatge amorós o la significació nacional són camps en què el llenguatge simbòlic és fonamental per designar les dimensions fonamentals. La veritat estricta només es por assolir simbòlicament. El mateix llenguatge de la física fonamental és simbòlic. Un destacat cosmòleg xilè parla dels “gèneres literaris” de la cosmologia, com el BigBang, fenomen que tothom pensa que entén a la perfecció, quan en realitat és absolutament abstrús, si s’examina en la seva totalitat. Els símbols SÓN l’únic accés possible a la Veritat.

Naturalment el llenguatge religiós només pot ser simbòlic. De Jesús de Natzaret en podem dir algunes coses històriques, però les que en Ell són realment interessants només es poden dir simbòlicament. L’objecte del llenguatge seriosament religiós (Déu) no és descriptible. Per tant, només ens hi podem referir amb símbols. Déu només es pot intuir en el límit o l’asímptota i no té definició.

Quan el llenguatge evangèlic pasqual o el llenguatge apocalíptic parlen d’aparicions o visions, es refereixen a mutacions reveladores en les conviccions dels creients. Aquestes mutacions només són comprensibles per als creients. Els no creients no les comprenen. Exactament igual com passa quan hom contempla les obres de Tàpies o els plantejaments de la música dodecafònica. O s’entra en l’explicació simbòlica que l’autor en dóna o no es dóna la comprensió de l’obra estètica. Respecte de la religió, Darwin, després de refusar clarament  i amb tota la raó les puerils interpretacions literals de la Bíblia, es va trobar sense sensibilitat davant del símbol religiós i ell mateix deia que es trobava com algú que hagués perdut la capacitat de veure-hi en color. La capacitat simbòlica és com una habilitat per a descobrir el color de la realitat.

Alguns (bastants) responsables religiosos encara es creuen obligats a fer una lectura descriptiva dels textos simbòlics religiosos i, aleshores, entren en trista competició amb fets o personatges pintorescos com els que apareixen en l’espiritisme, les persones víctimes d’al·lucinacions i altres personatges de caire patològic. Els comentaris d’aquests responsables religiosos acaben fent riure o fent plorar. En canvi, quan s’entra sense por en la dimensió simbòlica, els textos cristians o qualsevols altres textos religiosos, es poden posar al  costat d’altres grans textos, gestos o obres  reveladores de la cultura mundial de totes les èpoques com els poemes, les grans obres dramàtiques, les obres d’art, les reflexions sobre la dignitat humana, els lliuraments de l’amor, etc. Els símbols de tot tipus, com deia Picasso, són “mentides” (sic) que diuen la veritat.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *