Amnèsics

Fa ja molts mesos que pels reportatges de la televisió assistim a diverses actuacions judicials en els que investigats i testimonis, en el cas dels testimonis amb aparent obligació de dir la veritat, manifesten, a propòsit d’actuacions diverses sovint relacionades amb greus operacions de corrupció econòmica i administrativa, una absoluta manca de memòria. És com una constant que domina el panorama: ningú no recorda res. I es tracta de persones de gran abast polític: antics ministres de governs, executius de grans institucions econòmiques, gestors d’empreses oficials que administren els béns públics, etc. Darrerament quatre ex-ministres del Sr. Aznar  en un mateix dia ens varen obsequiar amb una manifestació d’amnèsia impressionant, que només els donà recursos residuals per carregar el mort a una persona ja dement que no pot opinar ni defensar-se. Els responsables dels bancs provoquen amb les seves explicacions dubtes seriosos sobre les seves capacitats (o les seves intencions) per gestionar els milions dels que són gestors. La situació és tant grotesca que hom diria que ens trobem davant d’una autèntica pandèmia d’alguna mena d’infecció específica de la memòria cerebral associada als despatxos de gran gestió.

La primera impressió és que estem governats per persones incompetents que no tenen les capacitats mentals que mínimament s’exigeixen per a gestionar la “república” (utilitzant la denominació de l’Imperi romà). Es comprèn així que no recordin res, però no cal dir que la situació resultaria alarmant. Una alternativa, potser més realista, és que hi ha una manca elemental d’ètica, o potser millor una perillosa abundor d’allò que vulgarment en diem cinisme, i que te a veure amb una degradació impressionant del sentiment de responsabilitat i moralitat públiques.

Hom te la impressió que realment ja hem arribat a l’època de la “post-veritat”, que pel que sembla consisteix en que res del que es manifesta o proclama cal que respongui a la realitat percebuda personalment. Tot es pot fabricar, i mentir forma part de la gestió pública, oblidant i negant allò que sempre havia format part dels manaments més elementals  de la moral, des de Hammurabi o els Manaments mosaics, fins a les ètiques de totes les grans escoles filosòfiques.

La gent honrada, la gent senzilla, la gent que té dignitat sap, però sense equivocar-se, que la veritat segueix essent el centre de la vida mental sana i honrada de cada u, i la base d’una vida pública que tingui qualitat i decència. Concretament els cristians seguim creient que les paraules de Jesús sobre què vol dir ser testimoni de la veritat tenen més sentit que l’escèptica pregunta amb què Pilat respon al testimoni de Jesús en la solemne escena que descriu l’Evangeli de Joan (Jo, 18, 37-38): “I què és la veritat?”.

Protestem enèrgicament  amb tots els decents del món contra la indecència de convertir la vida pública (avui que els “media” la fan tan pública) en un espectacle que ens fa enrogir de vergonya.

Ramon M. Nogués

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *