Actualitat

En construcció

El llegat de Pancho Botey a la mexicana Missió de Chinillal (Catalunya Religió)

Posted by on 15:29 in Actualitat | 0 comments

El llegat de Pancho Botey a la mexicana Missió de Chinillal (Catalunya Religió)

Publicat a Catalunya Religió el 14-X-2019. Podeu accedir a l’article original aquí   (Àngels Doñate -Escola Pia) A tres hores i escaig de la Ciutat de Mèxic, per carretera, s’alça la Sierra Gorda a l’estat de Querétaro. Venint d’una de les urbs més massificades i contradictòries del món, topar-se amb aquella cadena de gegants muntanyencs desconcerta. Quan t’hi endinses i et veus rodejat pels seus arbres frondosos i forts, aquell desconcert es transforma en una pau que ho va tenyint tot. El soroll de cotxes i màquines canvia pel del vent i dels ocells, el gris pel verd i el marró. Desapareixen els pals i fils de la llum i, sense ordre ni cap anunci, es descobreixen petits grups dispersos de cases, els ranchitos. Quan després de més d’una hora conduint per camins de terra (amb prou feines pistes de revolts robades al bosc i als penya- segats), s’arriba a la Missió de Chinillal, et sembla haver fet un viatge en el temps i no sols en l’espai. Casetes de planta baixa a mig construir permanentment, sense senyal de telefonia, cartells oxidats que anuncien productes passats de moda, tot just un parell de camionetes… Si això és així en ple segle XXI, en un Mèxic amb autopistes, televisió per cable i wifi, com devia ser a l’inici de la dècada dels 70 quan l’escolapi català Francesc Botey va arribar per primera vegada a aquell racó sense nom que va esdevenir la seva llar i la seva tomba? “Algú, potser un antic miner emigrat a la Ciutat de Mèxic, havia parlat a Pancho (Francesc Botey) d’unes comunitats de gent que es trobaven molt soles per aquesta banda de la serra, explotades, aïllades, que mai no havien tingut capellans ni capella però que s’anomenaven catòlics. Era una zona de mines de plata i de mercuri… Pancho va dir: Vull anar a veure’ls”, ens explica Roberto, que va arribar com a estudiant de Comunicació de la Universitat Iberoamericana per fer el seu treball de grau i que es va quedar set anys vivint en la Missió. “En aquells anys, encara vam conèixer algun ancià que parlava otomí. Actualment ja no el parla ningú”. Qui sap d’on havia sortit, aquella gent dels ranchitos! Hi ha qui diu que són indis que per no treballar en les hisendes dels blancs s’escapaven a la muntanya i s’hi van anar perdent per viure més a prop de la seva essència. Es van anar perdent i encara avui, a les portes del 2020, continuen força oblidats. La primera nit i moltes que la van seguir, els escolapis que van arribar a aquelles muntanyes van dormir en una cabana de bens. En els forats que hi havia per a menjadora hi van posar espelmes per tenir llum i recollien l’aigua de la pluja per a rentar-se i cuinar. Més tard ells mateixos i els qui els van seguir construirien cisternes que encara es fan servir, una cuina, lavabos, sales comunitàries… Tot el que els faltava en comoditats els sobrava en ànim, il·lusió i convenciment per la Missió: viure entre els pobres com un de tants, donar vida a l’Evangeli fora dels llibres. Els sobrava també en alegria, sens dubte, perquè encara avui, si una es passeja per entre les diferents barraques de ciment que van construir a mesura de...

Seguir. llegint

Entrevista a Lluís Busquets

Posted by on 15:23 in Actualitat | 0 comments

Entrevista a Lluís Busquets

Recentment ens hem fet ressò de la nova publicació del nostre membre Lluís Busquets, que porta per títol “El Judici. Els líders indpendentistes a la banqueta.” Novament amb aquest motiu, ens volem fer ressò de l’entrevista que ha publicat la llibreria Cazabaret, on aquesta novetat és el principal tema de conversa: -Amic Lluís, ens pots explicar el  per què sents la necessitat–perquè crec que és això, una mena de necessitat—d’escriure aquest llibre? —Sempre m’he trobat amb deute amb els nostres líders. Amb encerts i errors, han fet més sacrificis que ningú. Era dedicar-los un temps com a ciutadà emprenyat per la repressió que rep fa temps Catalunya. Alguns dies calia molta força de voluntat per seguir el judici fil per randa.  -S´ha escrit molt del judici i al voltant del mateix…què trobarem en aquest llibre diferent i diferencial…quins buits ve a omplir? —Començo per ordenar una cronologia. Hem viscut tan acceleradament que no ens adonem de  què hem viscut. Després presento l’escenari, el tribunal (qui són els acusadors i els defensors) i dades que em semblen clau. I després segueixo les vicissituds del judici dia a dia, respectant la litúrgia judicial: Qüestions prèvies,  Declaracions dels acusats, Proves testificals (del 27-II al 23-III) Proves testificals de càrrec i de descàrrec, Proves documentals, Informes finals i Última paraula.  El  pots llegir a mena de consulta. Què va passar tal dia? Quin dia declarava  tal persona i què va dir? A més, miro d’explicar el context del que passa entre declaracions. Tinguem en compte que enmig dl judici hi ha hagut eleccions, electes amb prohibicions de prendre possessió dels càrrecs abans d’estar condemnats, immunitats preterides, etc.   -Com s’ho fa un “no jurista” per a ficar-se tant endins del judici polític i social més important des de la transició i la democràcia? —Com un ciutadà simplement interessat a informar-se. L’Alonso-Cuevillas, en el pròleg, diu que  he pogut ser més asèptic i objectiu que un professional del dret que sempre veu les coses des del seu prisma professional. Em puc permetre insinuar coses que a d’altres experts no se’ls perdonaria  ni permetria.  Podeu accedir a l’entrevista completa fent clic...

Seguir. llegint

Els Dos Papes (The Two Popes)

Posted by on 23:38 in Actualitat | 0 comments

Els Dos Papes (The Two Popes)

Los dos papas (The two Popes), de Fernando Meirelles, és una pel·lícula esplèndida sobre les relacions Ratzinger-Bergoglio; un film tendre, dur, emotiu, real, un tros de vida de l’Església. De Ratzinger en fa Anthony Hopkins i de Bergoglio, Jonathan Pryce. El guió és d’Anthony Mc Carten. El film comença amb una trucada del Papa Francesc a Alitalia per adquirir un bitllet d’avió per anar a Lampedusa (on va fer pujar els colors a la cara dels mandataris europeus exclamant “Vergogna!”) i vist que no se’n surt per la xarxa, demana ajut a un guàrdia suís. Ell, que representarà el progrés davant de Ratzinger en el film, s’adonarà que està ben fora de les TICs actuals, perquè el guàrdia li fa la comanda mitjançant el seu mòbil, per bé que li demana: “Ja el deixaran anar a Lampedusa tot sol?” Francesc li respon: “I tant! Sóc el papa!” Enllà d’aquest marc (que acaba quan l’espectador s’adona que no li van deixar anar tot sol a Lampedusa ni a cap dels llocs que ha visitat viatjant per tot el planeta) i del que suposa, al final, els dos papes davant d’un televisor per veure la final del mundial de futbol del 2014 (on, per primera vegada, Ratzinger s’emociona), el film segueix un ordre lineal des de la mort de Joan Pau II fins a l’elecció de Francesc, amb alguns flash-backs sobre el passat de tots dos papes. En aquests, ens assabentem de l’actriu de cinema més del gust de Ratzinger en la seva joventut, però no s’explica res de les seves relacions filonazistes; en canvi, sabem que Bergoglio festejava amb una noia abans de fer-se jesuïta i seguim fil per randa el temps en què va ser superior dels jesuïtes argentins, durant la dictadura militar iniciada el 1973, quan es relacionà amb Videla i Massera i el 1976 retirà la protecció institucional als jesuïtes Francisco Jalics y Orlandio Yorio, que foren torturats, cosa que el portà a un cert ostracisme. S’inicia, com hem dit, a partir de la mort de Joan Pau II el 2005 i el conclave successiu, on sortí elegit Ratzinger, tot i que els altres contendents del sector progressista foren els cardenals Bergoglio i Martini (que demanava els seus que votessin Bergoglio). A partir del 2012, Bergoglio, adonant-se que l’Església segueix camins involucionistes, vol renunciar a la seu arquebisbal de Buenos Aires i al cardenalat i convertir-se en rector d’algun poblet, i vist que el Papa no li respon les cartes, decideix comprar un bitllet d’avió i viatjar a Roma per presentar-li la dimissió. Just aleshores, el Papa el crida al seu costat, a Castellgandolfo, on li canta les quaranta per la seva pastoral oberta a la comunió dels divorciats, a la comprensió dels homosexuals i a d’altres activitats, com ara ballar tangos, per totes les quals reprensions té una bona resposta, que desconcerta Ratzinger. (“Si hagués ballat tangos tot sol, hauria fet el ridícul”, li arriba a dir.) Quan el renya perquè no segueix la tradició i el troba massa orgullós, s’excusa de ser argentí i fins i tot li explica un acudit: “Santedat, sap com se suïcida un argentí? Puja dalt de tot del seu ego i es tira daltabaix!” La nit a Castellgandolfo és propícia a confidències dels dos homes, però l’endemà han de marxar...

Seguir. llegint

Felicitació de Nadal

Posted by on 20:20 in Actualitat, Destacat, Documents | 0 comments

Felicitació de Nadal

Descarregueu el pdf de la felicitació fent clic aquí «Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la serva cursa, la teva Paraula totpoderosa,  Senyor, vingué des del tron reial dels cels», diu l’himne litúrgic per celebrar el misteri de l’Encarnació, que és el de la revelació de Déu als homes.  Segons sembla correspon a l’Antífona del Magníficat del 26 de desembre. És un cant molt bell que ens pot ajudar els cristians d’avui a entendre una mica més el Nadal. Ara bé,  el text està pouat del darrer llibre —cronològicament— de l’Antic Testament, el llibre de la Saviesa, capítol 18, versets 14 i següents Et text literal és molt més violent i, en part, empra el llenguatge apocalíptic en forma de midraix (reinterpretació d’esdeveniments passats). Comença de la mateixa manera, però continua així:  «…la teva Paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es  va llançar des del cel com un guerrer implacable al mig del país destinat a l’extermini; brandava com una espasa esmolada el teu decret irrevocable. Dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort» (Sv 18, 14-16). Nadal i mort sembla que no lliguin gaire. Però es tracta d’una mort gloriosa que fa renéixer a una nova vida. Per això, el fragment esmentat es troba en el context del record reinterpretat de la sortida d’Egipte del poble  sant. Moisès, únic salvat de la fúria del faraó (Sv 18,5), preludi de Jesús, porta el poble a la salvació travessant el mar Roig. «Com a càstig del seu crim els vas arrabassar una multitud de fills, i a ells els vas fer morir tots alhora dintre de l’aigua impetuosa» (Sv 18,5). La Paraula de Déu és rocosa, fèrria, no es pot aturar de cap manera (La Paraula de Déu no es pot pas encadenar, 2Tm 2,9): per això el llenguatge dur i agressiu  del fragment del llibre.  Però Aquella Nit, la Nit de la revelació de Déu, era la Nit esperada que «salvaria els justos i destruiria els enemics. Allò mateix que va destruir els adversaris, es convertí en motiu de glòria per tots els que tu havies cridat», anuncia el text (Sv 18,8). La irrupció de Déu al món és motiu de glòria per a tots. Moisès, salvat de les aigües del Mar Roig és preludi de Jesús  batejat a les aigües del Jordà; el silenci de la nit de Nadal és el de la insospitada Revelació de Déu. Les aigües destructores de l’exèrcit egipci són les aigües del Baptisme del poble de Déu. Com diu el llibre,  que el silenci que embolcalla l’Univers en la Nit de Nadal, ens sigui també motiu de Glòria per a tots nosaltres. Bon Nadal! Lluís...

Seguir. llegint

2 de desembre: presentació del llibre “El Judici”

Posted by on 23:04 in Activitats, Actualitat | 0 comments

2 de desembre: presentació del llibre “El Judici”

El nostre membre i col·laborador Lluís Busquets ha publicat una crònica de les sessions al Tribunal Suprem en el judici contra els líders independentistes. A la presentació, que se celebrarà el dilluns dia 2 de desembre a l’Ateneu Barcelonès, hi intervindran Jaume Alonso-Cuevillas, Elisenda Paluzie i Santiago Vilanova, i hi sou tots...

Seguir. llegint

Entitats cristianes davant de la sentència del Tribunal Suprem sobre els líders socials i polítics catalans

Posted by on 0:37 in Actualitat, Posicionaments i adhesions | 0 comments

Entitats cristianes davant de la sentència del Tribunal Suprem sobre els líders socials i polítics catalans

En haver-se conegut la sentència als líders independentistes catalans, diverses entitats cristianes han elaborat un comunicat conjunt al qual ens volem adherir. Llegiu-lo aquí

Seguir. llegint

La inseguridad no se agota encarcelando

Posted by on 19:09 in Actualitat, Editorials | 0 comments

La inseguridad no se agota encarcelando

Peio Sánchez, rector de la parroquia de Santa Ana

Seguir. llegint

Comunicat davant la sentència del Tribunal Suprem

Posted by on 15:25 in Actualitat, Destacat, Posicionaments i adhesions | 0 comments

Comunicat davant la sentència del Tribunal Suprem

Davant la sentència del Tribunal Suprem L’Associació Cristianisme al Segle XXI expressa el seu rebuig absolut a una sentencia que criminalitza uns fets on s’expressava de forma totalment pacífica i no violenta el desig de les persones de poder exercir els seus drets. Considerem que la condemna d’unes persones, que no van fer altra cosa que complir el mandat democràtic pel qual van resultar escollides, així com dels líders socials que els van secundar, es injusta i reflecteix el fracàs absolut de la política portada a terme pels responsables de la majoria de partits d’àmbit estatal. L’aplicació de les penes màximes, sense cap diferència ni matisació jurídica, a més de ser clarament desproporcionada, indica fins a quin punt el T.S. ha volgut interpretar erròniament la llei amb la màxima duresa, com a càstig i venjança contra tot el moviment independentista. Demanem a la classe política la immediata obertura d’un diàleg constructiu que faciliti, en primer lloc, el retorn a casa seva de les persones injustament condemnades i, en segon lloc, l’establiment d’una taula de negociació on es considerin les legítimes aspiracions del poble català.   Barcelona, 15 d’octubre de 2019 La Junta Directiva de Cristianisme al Segle XXI    ...

Seguir. llegint

Coses que Catalunya no entén (resposta a F. Ónega)

Posted by on 22:37 in Actualitat | 0 comments

Coses que Catalunya no entén (resposta a F. Ónega)

Penso que  Fernando Ónega (1947), exdirector de premsa d’Adolfo Suárez, vol ser un periodista honrat. El passat 28-IX publicava a La Vanguardia un article titulat “Coses que Madrid no entén” en relació a l’Operació Judes. Deia no comprendre  que el passat dilluns 23, dia la detenció “sui generis” de 9 independentistes, portés “ERC, PDECat i la CUP a posar-se del costat dels detinguts simplement  perquè eren independentistes” i comparava la reacció amb Batasuna quan es detenien activistes de la kale borroka. (Es tractava d’acostar, un més,  l’independentisme català al terrorisme basc.) No entenia que els governants no donessin “suport a les actuacions policials, sobretot si compleixen un mandat judicial”. A més, insinuava que els detinguts podien estar complint aquell consell de l’apreteu del President Torra, que ell transformava en “ordre”. (Per cert: “apretar” en català no té el mateix significat que “prémer”; ho dic per aquella premsa que publicava que l’ordre era prémer el botó de vagin a saber quina violència.). No entenia que s’imputés a la Guàrdia Civil de dedicar-se a “atemorir catalans” ni que els grups parlamentaris en demanessin l’expulsió.  Tenim la mateixa edat, senyor Ónega, tots dos som periodistes (encara que servidor s’hagi dedicat més a l’ensenyament) i li he de dir que Catalunya tampoc no entén moltes coses d’aquest Madrid de que vostè parla (classe política, tertúlies i mitjans). La primera de totes, que un periodista com vostè escrigui sense  haver escoltat els manifestos de Jutgesses i Jutges per la democràcia, de la Universitat de Barcelona, de diferents entitats eclesials i d’altres col·lectius sobre les irregularitats d’aquelles detencions. Sap com es van dur a terme? Amb certes teves i polítics avisats d’avantmà i amb gairebé un miler d’agents actuant de matinada (com en el franquisme), amb furgons, helicòpters i drons, a banda d’apuntar amb la metralleta la templa de nens de deu anys. Les societats democràtiques es regeixen per la presumpció d’innocència. Ha vist enlloc d’Europa secrets de sumari convertits en enregistraments de les FCSE ofertes a la TV? I acusacions greus com les de pertànyer a un “grup terrorista de caràcter secessionista català” escampades arreu? Sap una cosa, senyor Ònega? El signant de la nota era el tinent fiscal de l’AN, el senyor Miguel Ángel Carballo,  un vell conegut per les seva persecucions als CDR (Tamara Carrasco fou confinada a Viladecans des del IV-18 fins al maig passat, acusada falsament de terrorisme, però ningú no l’ha rescabalada de l’error. I no li parlo d’Adrià ni de Valtonyc…) Carballo no va pair mai l’èxit dels Mossos d’Esquadra davant l’atemptat terrorista de l’agost del 2017 i ha excel·lit negant els vincles entre l’imam de Ripoll i el CNI i maldant perquè l’afer quedés soterrat. Molts catalans no hi confiem gens i és normal que el govern tampoc no ho faci. El que no ho és tant és que vostè li doni tota la credibilitat del món. Els explosius per fer correfocs (termita, parafina, acetona, salfumant…) aviat es van convertir en “precursors”. I els CDR (al seu Madrid no saben que entre els CDR hi ha marasses i iaies) es van convertir en ERT (Equips de Resposta Tàctica), que a Catalunya ningú no sap què són. Mandat judicial, senyor Ónega?  Vol que li parli del jutge Manuel García-Castellón, de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, i...

Seguir. llegint

La importància del Sínode de l’Amazònia (Fundació Joan Maragall)

Posted by on 19:51 in Actualitat, Posicionaments i adhesions | 0 comments

La importància del Sínode de l’Amazònia (Fundació Joan Maragall)

A finals del mes passat, la Fundació Joan Maragall va publicar un text sota el títol “La importància del Sínode de l’Amazònia”, del qual ens volem fer ressò: Accés al document original     Estem treballant per copiar el text del document en aquesta entrada.

Seguir. llegint