Actualitat

 

L’Alta Magistratura

Posted by on 21:54 in Actualitat, País | 0 comments

L’Alta Magistratura

El dilluns 7 de setembre va tenir lloc l’obertura de l’any judicial en presència del rei. L’acte tingué lloc a la mateixa sala  on es van jutjar els líders  independentistes catalans i, vulgues o no,  l’afer planava en l’aire. I més ara, quan s’han demanat indults i s’ha parlat d’amnistia.  M’he cansat d’escriure en papers i de proclamar en les presentacions del meu llibre El Judici que la sentència del senyor Manuel Marchena contra els líders del procés va ser defensiva (va escriure-hi llargs antecedents  per blindar-se davant d’Europa i semblava preocupar-lo més  justificar que no hi havia hagut rebel·lió que  demostrar la sedició), creativa (muntà la sedició gràcies als atestats de Baena i César López), oblidadissa (per exemple, dels ferits o dels pàtrols devastats, no en diu res), covarda (no volgué acarar Pérez de los Cobos amb Ferran López, el segon dels Mossos, com li proposà la defensa), errònia (posà C. Forcadell i D. Bassa en llocs on mai no havien estat), epidèrmica i cruel, perquè diu que la independència  era «una quimera que mai no va fer perillar l’ordre públic» (aleshores, per què els anys de pena? per revenja?). Els qualificatius pitjors són els que consideren Marchena  epidèrmic i covard.  Epidèrmic perquè acabà el judici sense haver volgut esbrinar qui havia donat l’ordre a les FCSE de carregar contra la ciutadania que anava a votar l’1-O. (L’advocadessa Olga Tubau, al judici contra la cúpula d’Interior, amb testimonis qualificats, va deixar Pérez de los Cobos com un perjur i va saber portar-lo a confessar que  l’ordre  de les càrregues l’havia ordenada el Secretari d’Interior, José Antonio Nieto, un home, que, per cert, ha sortit impune i immaculat d’aquells fets, malgrat tants ferits. També n’ha sortit  sense taca  el jutge Pablo Llarena, que condemnà  Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a presó provisional per rebel·lió, quan la sentència  ho acabà descartant. Amb errors així, qui jutja els jutges? Mai no els passa res als magistrats hispànics?  (Sí, són  ascendits com ho va ser la jutgessa Carmen Lamela després de condemnar Sandro Rossell a passar  dos anys en presó tot i acabar amb sentència d’absolutòria.) He esmentat aquest context de tres jutges insignes i mediàtics per poder fer-nos càrrec del que passa a l’Estat. Afegim-hi que, des del febrer d’enguany, ocupa la fiscalia general de l’Estat l’ex-ministressa de Justícia Dolores Delgado García, en substitució de María José Segarra. D’ella depèn (no ho oblidéssim) la Fiscalia del Tribunal de Comptes. La dreta criticà el canvi perquè el veia favorable als presos polítics, però la senyora Delgado, pressionada o poruga, no ha mogut un dit a favor seu, al contrari: hem vist com als presos se’ls bloquejaven sortides i tercers graus. Tanmateix, l’exemple no deixa de ser vàlid: amb voluntat política, els nomenaments com el de la fiscal general de l’Estat es poden fer; el que falta és la voluntat política. (Per cert, el dia 7 anuncià ordres taxatives contra l’ocupació il·legal de pisos!)  El problema és que l’alta magistratura espanyola està en fals i no pas per culpa de la Covid-19. Carlos Lesmes, l’actual president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem (TS), té el mandat exhaurit des del passat desembre 2018 (l’acord entre PP i PSOE per substituir-lo per  Marchena va saltar pels aires per una indiscreció...

Seguir. llegint

Butlletí de l’Hospital de Santa Anna

Posted by on 23:13 in Actualitat, Llegat Jaume Botey | 0 comments

Butlletí de l’Hospital de Santa Anna

Feu clic aquí per llegir el darrer butlletí de l’Hospital de Campanya Santa Anna de Barcelona. 

Seguir. llegint

On és el Cel del pare Manel? (Diari Ara)

Posted by on 22:50 in Actualitat, Destacat | 0 comments

On és el Cel del pare Manel? (Diari Ara)

Ara que te n’has anat darrere del Carles Flavià i el Pepe Rubianes no sé on, no oblido quin és el teu Cel: fer una copa als barris nord de Barcelona, els que, amb el Raval, tot Ciutat Vella i Montjuïc, eren casa teva, el braç de la creu totalment desigual a l’altre que va de Pedralbes a Diagonal Mar d’aquesta Barcelona que crucifica “els que no tenen”. I amb tot, a l’altre braç, hi tenies molts amics i amigues. Gent que t’ajudava, gent que t’estimava. Els que no t’estimaven eren els del poder jeràrquic. Manel, ja no estem als anys en què els capellans i les monges circulaven anònimament. Ara cal anar amb ortodòxia i distinció! Però a tu l’únic que et distingia era el somriure murri, despenjat, i anar de bracet dels més tirats, dels del barri, els de la presó. I si era una noia, millor. Eres un capellà d’un altre temps. Ja no encaixaves. Se’ns acaba una època, amb tu i amb el Pere Casaldàliga. L’època dels que, des de la mirada profunda de la fe, us heu emmerdat en el fang del món, dels desposseïts, dels abandonats. I el Pere des de la denúncia valenta. … Feu clic aquí per llegir l’article complet al web del Diari...

Seguir. llegint

Temps de la Creació. Un Jubileu per la Terra (Justícia i Pau)

Posted by on 23:52 in Actualitat | 0 comments

Temps de la Creació. Un Jubileu per la Terra (Justícia i Pau)

Cada any durant el Temps de la Creació, de l’1 de setembre al 4 d’octubre, els cristians de totes les confessions s’uneixen per pregar al Creador i actuen plegats per tenir cura i protegir la creació. Enguany, el lema del Temps de la Creació “Jubileu per la Terra“, ens porta a reflexionar sobre el sentit profund del Sabbath, del descans sagrat, aprofitant l’experiència mundial que hem tingut a causa de l’aturada a què ens ha obligat la pandèmia mundial de la COVID-19. Us convidem a llegir aquest text que mira d’adaptar el sentit jueu del Sabbath al món d’avui i que ens col·loca al punt de mira la conversió ecològica interior i exterior:   Fugida cap endavant Fugim cap endavant. Aquesta és la nostra tendència. Reconeguem-ho, siguem cristians o no, siguem ecologistes o no, siguem dels que parlen d’slow life o dels que no. Fugir cap endavant, com més de pressa millor, fins com més lluny millor. Sense badar, sense preguntar-nos on anem. Fugim. Volem més. Tots volem més. Alguns volen més roba, d’altres més diners, d’altres més likes, d’altres més eficiència en les hores de feina, en l’energia elèctrica o en la publicitat d’una o altra causa, sigui la que sigui. Sempre més. I, efectivament, prenem més. Perquè ens podem permetre satisfer els nostres capricis amb més facilitat que mai. I perquè la Terra mai no ens ha dit que no a una hectàrea de bosc, a una espècie en risc d’extinció, a un jaciment de petroli o de metall preciós. Ella sempre se’ns ha donat generosament. … Feu clic aquí per llegir el text complet al web de Justícia i...

Seguir. llegint

Un tast de ‘Mirall Ustori’ (El Punt Avui)

Posted by on 19:25 in Actualitat | 0 comments

Un tast de ‘Mirall Ustori’ (El Punt Avui)

Aprenentatge periodístic a Olot i censura Un mirall ustori és un espill circular còncau que concentra els raigs de sol en el seu focus i és capaç de reflectir-los amb algun propòsit. L’autor fa convergir, en sis anys del seu dietari (1981-1987), les pròpies vivències d’aquells temps estantissos per a Catalunya (s’apuntalava l’autonomia malgrat el 23-F i la LOHPA) i la seva consolidació professional en els camps de l’ensenyament, l’edició i el periodisme. Lluís Busquets i Grabulosa se serveix de retrospeccions memorialístiques en tres  scenaris tan diferents com Olot, Roma i Barcelona.  Feu clic aquí per llegir-ne el tast publicat per El Punt...

Seguir. llegint

«M’EXPLICO, DE LA INVESTIDURA A L’EXILI»

Posted by on 16:09 in Actualitat, País | 0 comments

«M’EXPLICO, DE LA INVESTIDURA A L’EXILI»

M’he llegit d’una tacada, amb un parell o tres de sessions llargues, les 677 pàgines del llibre Carles Puigdemont M’explico, posat sobre el paper per Xevi Xirgo. Bona feina del periodista i d’Isabel Martí, l’editora, si hem de fer cas al pròleg. El llibre va des de l’endemà de Reis del 2016, quan la CUP no volia investir Artur Mas President de la Generalitat, fins al 21-XII-2017, amb la victòria de Junts x Cat, contra les enquestes que feien guanyadora ERC, en les eleccions inventades per Rajoy sota el 155, i la celebració des de l’exili de Brussel·les. Vagi per davant que aquest era un llibre necessari. Les ratllades d’autocensura del llibre, justificades en un dels pròlegs per no comprometre ningú, més aviat semblen retractacions d’ultimíssima hora per no embolicar més la troca… Però, també hi ha qui ho considera un gran encert… Entenem-nos. Xirgo ha tingut el privilegi que ja hauríem volgut molts periodistes: seguir Puigdemont com una paparra durant aquests anys. I, després, entre tot dos, el president i ell, s’han posat mans a l’obra a partir de dues perspectives: primera, construir un relat ex eventu  a partir de la finta d’un dietari; és a dir ―i és ben lícit: també ho fan els Evangelis―, hi ha consideracions i judicis de fet i, sobretot de valor, construïts després que les coses ja han passat, segona, una tria sempre pressuposa un rebuig de materials volgudament no presos en consideració. Per exemple, servidor  ha trobat a faltar algunes dades que  qualsevol lector pot considerar claus de la segona quinzena de setembre del 2017. Per exemple, per què no es van saber assegurar abans de les lleis del Referèndum i de la Transitorietat jurídica  (6 i7-IX) la signatura del Secretari del Parlament Xavier Muro i del Lletrat Major, Antoni Bayona? Se’m dirà que el funcionaris no se la volien jugar, d’acord. Però tampoc no es va poder pactar amb el Consell de garanties estatutàries (els seus dictàmens són merament consultius)? Quins repercussions tenien en el president  fets com el Consell General de  Policia (14-IX), els registres dels dies 18 i 19 a llocs com Unipost i les que seguirien a Disnet, Zukoy o Buzoneo directo, la sortida  de vehicles de la GC a Andalusia  amb els crits d’«A por ellos!», la interlocutòria de la jutgessa Mercedes de Armas (la de «sin afectar la normal convivencia ciudadana»), que es carregava les disposicions de Fiscalia, les reticències entre el Major Trapero i Diego Pérez de los Cobos o les darreres ordres del Secretari d’Estat José Antonio Nieto fent passar la seguretat de la ciutadania per davant de l’eficàcia policial? Sobretot hi he trobat a faltar les reunions del dia 28, la de la Junta de Seguretat i la que li sol·licità la cúpula de Mossos d’Esquadra, amb assistència de C. Forcadell, que va acabar sense anar-hi.   Però, també és possible que  Puigdemont hagués volgut respectar el judici de la cúpula d’Interior i hagués preferit no parlar de res  abans de la sentència. El llibre, al meu entendre, deixa clares quatre constatacions. La primera, la improvisació de tot plegat. Sembla que, contra  tota la força de l’Estat (Monarquia, magistratura, exèrcit, FCSE…) aquí hi oposéssim només democràcia i no-violència. El xoc de trens, per la banda catalana, estava agafat amb pinces: anàvem amb un...

Seguir. llegint

Funeral de Pere Casaldàliga

Posted by on 21:43 in Actualitat, Destacat | 0 comments

Funeral de Pere Casaldàliga

Enllaç per veure el vídeo de l’enterrament celebrat el 9 d’agost del 2020. Foto: Joan...

Seguir. llegint

Butlletí de l’Hospital Santa Anna

Posted by on 22:20 in Actualitat | 0 comments

Butlletí de l’Hospital Santa Anna

Feu clic aquí per llegir el darrer butlletí de l’Hospital de Campanya Santa Anna de Barcelona. 

Seguir. llegint

Despeses sanitàries i militars

Posted by on 22:19 in Actualitat, Posicionaments i adhesions | 0 comments

Despeses sanitàries i militars

Vaig sentir el passat 22-IV com el Sr. Rufian, a les Cortes, tirava a la cara de Pedro Sánchez  uns 55 milions d’euros (M€) destinats a despesa militar en els darrers temps a Espanya, cosa —va dir— que caldria revisar davant les carències que la sanitat espanyola ha palesat amb la manca de proves, mascaretes i altres materials  per fer front al coronavirus. Va dir 55, però pocs dies abans havia llegit que des de 1978 (establiment de la democràcia) fins avui l’exèrcit ens ha costat entorn dels 550.000M€. Són xifres que maregen i, des de les meves possibilitats, vaig voler aprofundir un xic. Vaig trobar que  el total de la dotació econòmica prevista en els pressupostos generals de l’Estat (PGE)  el 2019 pel Govern central per a polítiques de Sanitat ascendiria a 4.292 milions d’euros (M€), la qual cosa representaria, respecte a l’exercici anterior, un increment del 0,9 per cent (39 milions d’euros). Encara que aquí no hi deuen entrar les transferències a les autonomies, ho he posat en condicional perquè els pressupostos es van tombar.  Segons l’EGSP (Estadística de Gasto Sanitario Público) del període 2002-2018 —i sóc llec en estadística—, la despesa pública en sanitat a Espanya el 2018 hauria estat de  71.145.214 M€ (5,9 el PIB ). Esbrinar amb exactitud la despesa militar a Espanya no és fàcil. Segons Centre d’Estudis de la Pau J.M. Delàs, amb els pressupostos del 2018 al davant, hi ha cinc maneres de presentar-la. Primera, segons el Ministeri de Defensa, que comptant  Organismes Autònoms del ministeri i CNI en els pressupostos del 2018 era de 9.917,68 M€. Òbviament aquí no es compten  la resta de despeses per a les operacions de manteniment de la pau (llegeixin missions militars a l’exterior), que se solen finançar amb càrrec al Fons de Contingència. Segona, seguint els criteris de l’OTAN, que  demanen incloure partides militars d’altres ministeris (classes militars passives, GC, OTAN, etc) i aleshores pugen a 17.312,51 M€.Tercera, seguint els comptes del Centre Delàs, que inclouen interessos de deute públic associats a Defensa, i aleshores arriben a 18.544,10 M€. (Segons el projecte de pressupostos del 2019 rondaríem els 20.000M€.) La quarta seria seguint el pressupost liquidat a final d’any respecte a l’aprovat inicialment, que pujaria a 1.382,26 M€. Finalment, la despesa respecte als PGE (seria el 6,08%)  i al PIB (i seria de l’1,67%). Fet i fet ens movem entorn dels gairebé 20.000 M€ anuals. Aquestes xifres poden semblar molt exagerades, però la veritat és que són minses si les comparem amb les que destinen en armament altres països. Segons l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI: Stockholm International Peace Research Institute) EUA i la Xina segueixen al capdavant pel que fa a despesa en armament militar. Segons lel SIPRI, aquests països van destinar el 2010 el 4,87% i el 2% del seu PIB, és a dir 711.000 M$ i 143.000l M$ respectivament. Ve a tomb, això, perquè Espanya va portar  la comunicació de la lluita contra la Covid-19 amb un Dr. Simón  flanquejat per alts càrrecs de l’exèrcit i amb un llenguatge en el qual, sovintejaren expressions  com aquestes: tiempos de guerra…, estamos inmersos en una guerra total que incumbe a todos…, todos somos soldados en esta guerra  irregular i rara…, hemos de vencer y derrotar al mal…, cuando venzamos a...

Seguir. llegint