A la recerca de les paraules justes

Mercè Izquierdo

Una nena coneguda em deia, ben convençuda, que ella no creia en Déu. I un amiguet seu, més petit, estrafeia el parenostre, com s’estilava entre els seus companys d’escola, dient ‘parenostre que estàs  en el sostre, si el sostre cau…‘. En quin déu no creia aquesta nena? Quin parenostre imaginava aquell nen? No en sabien res ni de Déu ni de resar, però sí que afirmaven, convençuts,  no creure-hi. Com que tots dos eren espavilats, les seves afirmacions no eren arbitràries: sabien que amb elles afirmaven que creien en la ‘realitat’ i no en falòrnies. Malgrat que a casa seva  l’ambient era respectuós, solidari i obert, els nens es referien a un Déu que la societat ha declarat  innecessari.

Em pregunto com podem recuperar aquestes paraules (Déu, pregàries, esperit…cel, vida eterna..) i retornar-les a aquests nens de manera operativa, és a dir, que els ajudin a viure. Evidentment, no podrem fer-ho  amb discursos: el malentès és massa pregon, no és fàcil (ni oportú) discutir la ‘realitat’ d’aquests termes amb persones que ja han pres partit sobre el sense sentit de la religió.

Cal  trobar l’encaix entre aquestes paraules i la vida de les persones: retrobar la dimensió espiritual en la qual arrelen i prenen sentit les diferents propostes religioses i utopies diverses que donen sentit a la vida, prendre consciència que la vida és un misteri que vivim solidàriament, un exercici de compassió compromesa, que requereix un espai interior, unes vivències, una espiritualitat  que no és patrimoni d’una religió. És també fer el camí humà de l’amor, la solidaritat, la dignitat, la bellesa, l’ètica… que planteja preguntes que l’orienten, que  compartim amb moltes persones.

I, un cop alliberats del cientisme que limita la realitat al que es veu i es toca  i acceptada la dimensió espiritual que dóna interès a la vida humana,caldrà alliberar-nos del dogmatisme. Faig la hipòtesi que, si recuperem les preguntes (apassionants!) que estan a l’origen de molts dogmes,si intentem formular-les en els llenguatges del nostre temps i ens preocupem menys per les respostes,  tindrem la sorpresa de sintonitzar amb moltes persones que fan, com nosaltres, el camí de la creença en les persones i en la seva dignitat, que viuen la vida com un misteri que troba sentit en la compassió compromesa i solidària i per a les quals parlar de transcendència té sentit.

Anar fent el camí dels drets humans, del patiment per les injustícies de tota mena, conjuntament amb tothom que s’hi entrega generosament,ens farà redescobrir, als cristians, com és el Déu que es manifesta ara i aquí i com parlar-ne. D’un Déu aïllat del món al qual cap apaivagar amb sacrificis, se’n parla d’una manera, ja arcaica i difícil d’acceptar; d’un Déu dels pobres, d’una altra, que cal fer lluir. Perquè les Escriptures, els Evangelis, estan plens d’històries magnífiques que ens parlen de l’amor de Déu, de misericòrdia, de compassió, d’un Déu que no castiga i que acull. Aquestes són les Paraules que ara necessitem i demanem a l’Església; i també espais on parlar les paraules en minúscula, del dia a dia.

Les paraules dels cristians haurien de ser nítides, vives, potser dramàtiques…però mai incomprensibles per manca de connexió amb les persones. Tampoc no han de ser excloents, tot i que no siguin acceptades amb totes les seves derivacions i compromisos específics; no han de separar les persones en ‘creients’ i ‘no creients’,  sinó reunir-les a la recerca de respostes a les preguntes vitals que tots ens fem.  Déu, el sagrat, pregar… haurien de  ser preguntes obertes que connectessin amb les vivències més preuades de tothom, perquè justament són les que apel·len a la intimitat de cadascú; si les preguntes s’anul·len perquè s’anticipen les respostes, es corre els risc de perdre la dimensió espiritual en la qual conviuen les preguntes i les respostes i s’enriqueixen unes i altres.

Ben mirat, hem d’agrair les paraules sinceres dels infants que ens fan veure que fem anar grans Paraules sense el testimoni vital que requereixen. Són sincers i diuen ‘no hi crec, en tot això tan estrany’. Els hem de tornar el favor i fer-los veure que connecten amb dimensions interessants de la vida i com ho fan!

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *