XI Congrés de Cristianisme al Segle XXI (Segona Jornada)

El passat dissabte va tenir lloc la segona sessió del XI Congrés de l’Associació «Cristianisme al segle XXI» que duia per títol ‘Discernir els canvis del món actual’. Després de les sessions de la vigília, que  dibuixaren una panoràmica dels problemes del món i de l’església (Lucetta Scaraffia) i afrontaren les desigualtats econòmiques (J. B. Casas), les tensions polítiques (P. Vilanova) i el problema de les migracions (A. Miret), quedaven per afrontar el problema ecològic i el de les tan oblidades persecucions. La jornada començà a les deu del matí amb una oració a càrrec del P. Joan Botam, caputxí. Assumpta Ferran, especialista en física de l’atmosfera, dissertà tot seguit sobre el tema La necessària transició ecològica. Abans, la presentà Lluís Busquets i Grabulosa, accentuant aquelles pinzellades biogràfiques de l’experta, que van deixar els assistents amb la mel a la boca i ganes d’escoltar-la. I a fe que no va defraudar. Començà exposant que la crisi climàtica  pot ser una oportunitat, si ens fa reflexionar a tots. Aclarí que els denominats «Objectius del mil·lenni» no s’havien complert i veia difícil de complir els actuals 17 ODS (Objectius del Desenvolupament Sostenible), perquè els uns en contradiuen d’altres i posà alguns exemples. En els 250 anys de presència dels combustibles fòssils, quan hi havia conflictes socials, es creia que amb un creixement més alt es resolien, sense pensar que el creixement —el pastís més gros— es feia a costa de les energies fòssils. ¿Com casar avui dos dels ODS com són l’augment de llocs de treball i el canvi climàtic? Pitjor: el 7è ODS parla d’energies «netes» assequibles per a tothom, un terme discutible perquè pot ser un eufemisme per amagar el mot «renovables» ja que s’hi pot fer entrar l’energia nuclear que és més cara i més lenta i ja hauria de considerar obsoleta? Per a la ponent en la COP 21 del 2015 (sigles en anglès de la Conferència  de les Parts de les Nacions Unides per al canvi climàtic), reunida a París, 195 estats acordaren que l’augment de les temperatures es mantindria per sota dels 2ºC. El 2018 el Pannel intergovernamental per al canvi climàtic considerà una catàstrofe si se superava 1,5ºC. Avui constatem que es retrocedeix i s’està arribant als 3º/4ºC i s’ha de veure què es dirà a la COP 25 que s’ha de celebrar a Xile. La gran causa d’aquest escalfament és el transport (actualment al seva despesa energètica és del 43%), i no va tampoc per camins de solució vist que els cotxes fabricats entre el 2017 i 2019 emeten més gasos d’efecte hivernacle; això donà ocasió a l’experta d’esposar el seu desacord amb la normativa que ha d’entrar en vigor a primeries de l’any vinent. Per a ella l’Energy Plan de Trump, agradi o no, deix clar que l’en

ergia cara no és bona i que la crisi energètica va lligada al canvi climàtic.

Altrament, la conferenciant s’ajudà d’un power point i començà 

comparant dues imatges del Carrer de la Font d’Espluga del Francolí, una del 1923, quan la visita d’Albert Einstein i l’altra  recent, amb el carrer enfangat per les darreres riuades. Li serví per deixar clar que desastres naturals n’hi ha hagut sempre, i no n’hi deixarà d’haver malgrat l’evolució la ciència i la tecnologia i per posar en paral·lel dues personalitats tingudes gairebé per alineades al seu temps: el propi Einsteien, per la teoria de la relativitat relativa als grans cossos còsmics amb la teoria de la relativitat (per a la qual no se li concedí en Nobel sinó per descobrir el principi bàsic de l’actual energia fotovoltaica) i Max Plank, amb la teoria quàntica per a les coses més microscòpiques, el qual va escriure al primer una frase tan sorprenent com aquesta: «La veritat mai no s’imposa; acaba triomfant perquè es van morint els que la negaven». També li serví per mostrar grans manifestacions de joves —i ens parlà del paper de l’adolescent  Greta Thumberg i d’Alexandra Ocaso Cortez, la més jove congressista dels EUA—, que qualifica entre «correctes» (com els nostres del 14-O amb eslògans com «Si ens talleu el futur, ens trobareu al carrer»), els «molestos» i «els  més febles». 

Malgrat en alguns països, entre el 20% i el 40% del seu PIB depengui del petroli, exposà que s’ha proposat al 2050 com l’horitzó per reduir el 90% de gasos contaminants (El 2020 un 50% d’energies han de ser renovables); també explicà les noves polítiques energètiques segons New World i denuncià els actuals lobbies contaminadors, sense deixar d’advertir que grans empreses com Google, Apple, Facebook o Amazon inverteixen en renovables. Tanmateix, malgrat el panorama descrit, dissenyà un futur confortablement optimista pel fet que totes les tecnologies acabaran anant amb electricitat sense energies fòssils. L’electricitat, que fins avui no era emmagatzemable, cada vegada ho serà més,  com ho prova el fet del darrer Nobel de Química atorgat a l’estudi de bateries (i consti que les bateries de liti, les actuals enemigues del petroli, s’iniciaren tan sols el 1991 i ara els cotxes en poden tenir per a 60kw/h, que equival a l’energia que despèn una llar). Per a ella, vist que grups de particulars poden fer-se instal·lacions d’energies renovables com la solar (amb preus cada vegada més baixos) i desplaçar-se amb cotxes elèctrics, un simple parc dels quals, esdevindrà una potent reserva d’energia, s’està vivint actualment una veritable revolució. Les companyies elèctriques continuaran posseint grans centrals, però, si l’actual 86% de dependència del petroli tendeix a zero, els particulars podran treure benefici venent a les grans companyies —que no poden patir intermitències— l’energia sobrant. No cal dir que una ponència així despertà un col·loqui molt participat fins al punt que es va haver d’allargar l’horari previst.

Pilar Rahola, tot seguit, dissertà sobre les persecucions religioses. Fou presentada per Lluís Busquets, el qual, després de llegir el seu llibre S.O.S. cristians, digué que, conscient o no, seguia els paràmetres exposats a l’Associació per la professora Margarida Mauri seguint la petja de Habermas, qui,  a partir del 2001, dissenyà una tercera via entre laïcisme i laïcitat, la de la «societat postsecular», capaç de defensar el respecte perquè des de la religió es constitueixi un espai públic de diàleg crític sense menystenir la presència visible i la tasca de creients i no creients. Rahola exposà que era absolutament respectuosa amb el fet religiós i que més aviat interpel·lava els creients a sortir de l’armari, però que la seva recerca sobre les persecucions religioses la feia  només des de l’òptica dels drets humans. No tenia cap dubte que 

els cristians eren el grup humà més perseguit del planeta. I no només perquè alguns es trobessin com a diana terrorífica en un mal  lloc o moment, sinó, simplement per ser seguidors de la Creu. I exposà tres maneres de persecució: a) la persecució de les zones de conflicte, en especial el terrorisme gihadista, com a ideologia totalitària, capaç d’arrasar amb comunitats cristianes mil·lenàries com en el cas de Mossul (Quatre líders gihadistes són més seguits que Trump o el Papa); b)la persecució tràgica en països sense conflicte ni domini islàmic, amb una cristianofòbia institucionalitzada, com en el cas d’Aràbia Saudita; c) una persecució subtil que es dona en el món occidental i, també, a Sud-Amèrica. I donà detalls i exemples de totes tres.

Tot seguit es demanà per què  la premsa, fins i tot l’anglosaxona,  amaga i deixa en l’ostracisme el fet que s’està matant cristians arreu del món. I també musulmans islàmics, però aquest no era el tema. Per a ella, els occidentals som especialistes  a fer invisibles les tragèdies llunyanes com ho vam ser amb els gulags, amb l’holocaust, amb les matances de Ruanda i ara ho som davant del còlera del Iemen. I n’exposà els motius: 1) Som una societat terriblement insensible; 2)En certs ambients progressistes els cristians provoquen una mena d’efecte Paulov: tenen poder i han estat botxins (sempre et freguen per la cara les Croades) i no podem obtenir el rol de víctimes; 3) Els valors del Decàleg i de l’Evangeli resulten revolucionaris enfront d’altres com els de la Xaria o Llei islàmica, que, fins i tot, gosà assegurar, és més obsessivament cristianofòbica que antisemítica.

Aleshores passà a oferir algunes dades: 300 persones moren cada mes per la causa cristiana; 200 esglésies són arrasades; entre 800 i 1000, incendiades. L’augment d’atacs al cristianisme del 2003 al 2011 ha augmentat en un 309%; 215 milions de cristians en una cinquantena de països  sofreixen un alt nivell de persecució (1 de cada 12 al món); en aquesta cinquantena de països, amb un total de 4.830 milions de persones, uns 650 milions són cristians perseguits (13% de la població); una quarta part dels països que han provocat augments de repressió són vuit règims d’Orient Mitjà i d’Àfrica del Nord, que han derivat en sistemes autoritaris (Argèlia, Egipte, Iran, Jordània,  territoris palestins, Qatar, Turquia i Emirats Àrabs); els llocs on la situació dels cristians ha empitjorat més darrerament són Índia, Bangladesh, Laos, Bhutan i Vietnam; dels catorze països que encapçalen la llista de més grans persecucions (Corea del Nord, Somàlia, Afganistan, Pakistan, Sudan, Síria, Iraq, Iran, Iemen, Eritrea, Líbia, Nigèria, Maldives i Aràbia Saudí), nou estan sotmesos a règims islamistes. I explicà el perquè, entretenint-se en alguns d’ells. I, vist que a l’ONU hi ha més països dictatorials que democràtics,  considerà l’Organització com un simple «Parc d’atraccions». Oferí encara moltes altres dades, explicà que s’han analitzat llibres a escoles i madrasses de certs països on des de petis s’adoctrina en la cristianofòbia. I acabà amb algunes conclusions: actualment hi ha més nombre de cristians perseguits que en temps de les catacumbes; la persecució és silenciada i volgudament invisibilitzada; en alguns països la persecució arriba al martiri; la cosa no millora sinó que va a pitjor; la Xaria, en alguns llocs, és obsessivament cristianofòbica; no es volen recopilar dades suficients; edificis i comunitats ancestrals, amb ritus i litúrgies, s’han perdut irremissiblement en aquests darrers anys.

No cal dir que una intervenció així també suscità un ric i pregon debat, amb qüestions que Rahola respongué amb la detenció necessària, malgrat la penúria de temps. Lluitant contra el rellotge, l’organització del Congrés optà per  suprimir el resum de conclusions de les dues jornades prometent que els assistents les trobarien a la web de l’Associació i es passà, amb mitja hora de retard, a la cloenda, que anà a càrrec de la doctora Mercè Izquierdo, presidenta de «Cristianisme al segle XXI».  El Congrés aplegà un centenar de persones que, als papers de valoració, qualificaren amb un alta puntuació les ponències i la taula rodona que s’hi havia desenvolupat.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *