Blasfèmies i idolatries disfressades de devoció

Lluís Costa Bofill

Al quadern 178 de Cristianisme i Justícia F. Javier Vitoria fa una afirmació que em va desvetllar l’interès: “la pretensió de l’home d’ostentar una veritat, substituint la paraula murmurada {al cor de tots i cadascun dels fills} per Déu per la seva, pot semblar fins i tot blasfema. I l’obediència passiva que s’hi presta pot semblar fins i tot idolatria”.

Quan l’he comentada amb companys, alguns l’han trobada massa dura i, fins i tot ofensiva; altres, en canvi, com jo mateix, la trobem exquisida per la seva lucidesa i rotunditat. Em sembla una glossa encertada de tantes afirmacions bíbliques igualment clares, encara que no tan provocatives.

Només tinc espai per comentar-ne una, la més diàfana i que no permet cap subterfugi interpretatiu ni cap restricció mental. Són els versets tan coneguts de Mateu (23, 8-10): “Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist”.

Sempre que tinc aquest text a la mà, esclata la pregunta per a la qual mai no he trobat resposta: Què hi llegeixen aquells que pretenen ser mestres indiscutibles i guardians exclusius de la Veritat? Perquè no solament els agrada que els diguin mestre, pare, guia, pastor…, sinó que exigeixen aquests tractaments i la submissió al poder que atorguen.

És evident que aquest murmuri de Déu que cadascú sent i escolta necessita discerniment, agudesa i sensibilitat per ser entès i interpretat justament, però aquesta companyia ens ha de venir dels germans, no dels dèspotes ni dels il·luminats prepotents.

El diagnòstic del P. Vitoria esmicola el nucli dur de la supèrbia d’aquells que han bastit la imatge d’un Déu omnipotent per erigir-se en administradors d’aquesta omnipotència. Per això em sembla justa la paraula blasfèmia, perquè és una ofensa directa a aquest Déu a qui diuen venerar, però que han segrestat a les seves masmorres. I també em sembla molt justa la paraula idolatria aplicada a la submissió resignada a aquesta suplantació de personalitat, perquè no adoren el Déu que viu i els parla al cor, sinó a un vedell d’or, fabricat per mans d’home i mantingut al servei dels que l’han creat.

 

Comparteix aquesta entrada