Els qui pateixen

Montse Sintas
 

Quiénes son los que sufren?
No sé, pero son míos. Ven conmigo.
No sé, pero me llaman y me dicen:
“Sufrimos”. Ven conmigo.

El monte y el río (fragment)

Pablo Neruda,  1904-1973

Encara molts anys després de la mort del poeta xilè, es manifesta clarament  la seva profunda empatia amb l’altre, amb els que pateixen. Per això Neruda, igual que d’altres literats i filòsofs, segueix essent un referent per a intel·lectuals compromesos amb l’ètica i la justícia social. Vaig sentir recitar aquests versos a Imanol Zubero, professor titular de Sociologia a la Universitat del País Basc. Fou en una sessió de formació per al Voluntariat organitzada per Càritas de Barcelona. Tot escoltant-los, vaig pensar que reflectien allò que hauria de ser essencial en l’acció amb els altres, tant si aquesta acció es dóna en la tasca professional (en àmbits com la sanitat, el treball social, el dret o la  política),com si esdevé el fruit de creences religioses personals, plasmades en el voluntariat o en d’altres compromisos vitals.

De fet, al cristianisme en tenim clars exemples. Començant per Jesús. L’ideari cristià ha amarat la vida de milers de persones fins a la donació total als altres, mogudes per les seves profundes conviccions. Moltes són històries anònimes, sense reconeixement social. Però reals. Van donar i donen amor i esperança també a persones anònimes i reals.

Ara i aquí, però, en una crisi com aquesta, que s’allarga en el temps ja fa més de cinc anys, la necessària empatia amb l’altre, amb el que pateix, té el risc de ser substituïda, cada vegada més, per una actitud d’ajuda de dalt a baix, tranquil·litzadora de consciències.

Per exemple: Donar aliments a les persones que pateixen és quelcom adient, si realment les considerem nostres aquestes persones o, el que és igual, les considerem nosaltres? Seria aquesta la resposta a donar si realment ens poséssim a la pell de l’altre, del que està patint, del nostre germà,si som cristians? O la donació d’aliments és més aviat un retorn a èpoques passades, de postguerra, d’auxili social i beneficència?

Sovint ho hem pensat veient algunes cues davant les portes de les esglésies o en d’altres centres de distribució d’aliments. I potser ens hem entristit. Tal vegada ens hem tranquil·litzat massa depressa pensant que no podíem fer gaire res? Que també a la família hi ha qui té problemes? Que, si més no, amb els aliments menjaran…

No serà que la indignació d’abans per tanta desigualtat i injustícia corre el risc d’esdevenir fum, perquè la realitat del patiment dels altres, no només dels d’aquí, ens depassa­­?

Els versos del poeta apunten a un clar compromís amb el patiment de l’altre. És una proposta d’acció, gairebé radical.

Però no tothom se sent cridat a compromisos tan vinculants. És pot fer doncs alguna cosa?

Si mantenim la nostra capacitat d’indignar-nos davant les desigualtats i les injustícies; si el dolor de l’altre ens commou sense que ens aclapari; si reflexionem i compartim les nostres capacitats, els nostres dubtes i inquietuds,segur que trobarem més camins per seguir avançant.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *